Aquests pro­pers dies estan començant les reu­ni­ons pre­pa­ratòries de la cimera del G-20, en què els pro­pers 3 i 4 de novem­bre aple­garà a Can­nes els caps d'estat i govern d'un seguit de països que repre­sen­ten més del 80% del PIB mun­dial i els res­pon­sa­bles dels grans orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals.

El G-20 no és, però, cap orga­nisme inter­na­ci­o­nal perquè no té ni secre­ta­riat ni seu per­ma­nent, i és el país al qual toca la pre­sidència rotatòria el que fa les fun­ci­ons d'orga­nit­zar reu­ni­ons, agenda i pro­grama. La pre­sidència és, per tant, pro tem­pore. França, que aquest 2011 n'és el pre­si­dent, va here­tar la pre­sidència de mans de Corea i la dei­xarà a Mèxic, que serà l'encar­re­gat de reu­nir la sessió del G-20 del 2012.

La reunió de Can­nes serà la sisena d'aquest for­mat de caps d'estat i de govern ja que, abans, des del 1999, els vint s'havien anat reu­nint només a par­tir dels seus minis­tres d'Hisenda.

La cre­ació del G-20 amb líders polítics va ser una idea de Sarkozy i Bar­roso, que van convèncer el pre­si­dent Bush que calia donar una res­posta forta per la greu crisi econòmica mun­dial que s'havia des­en­ca­de­nat per la fallida de Leh­man Brot­hers, al setem­bre del 2008. La pre­pa­ració d'aque­lla pri­mera cimera que es va fer a Was­hing­ton el 15 de novem­bre del 2008 va crear moltíssi­mes expec­ta­ti­ves. Alguns fins i tot van arri­bar a dir que a la reunió s'hi refun­da­ria el capi­ta­lisme.

Els resul­tats van ser molt més modes­tos, per molt que totes les suc­ces­si­ves reu­ni­ons del G-20 han llançat impul­sos perquè els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals (sobre tot l'FMI) anes­sin millo­rant certs ins­tru­ments de gover­nança finan­cera mun­dial.

Mal­grat les diferències de cri­teri entre els par­ti­ci­pants, les cime­res que han seguit la de Was­hing­ton, Lon­dres (2 d'abril del 2009), Pitts­burg (24-25 de setem­bre del 2009), Toronto (26-27 de juny del 2010) i la fins ara última, cin­quena, Seül (11-12 de novem­bre del 2010) han acon­se­guit que alguns països modi­fi­ques­sin les polítiques inter­nes segons les neces­si­tats mun­di­als. Al G-20, s'hi han pac­tat avenços i han dotar diver­ses ins­ti­tu­ci­ons mun­di­als de més recur­sos.

El G-20 ha estat, en canvi, incapaç de donar l'impuls defi­ni­tiu per acon­se­guir aca­bar satis­factòria­ment la Ronda de Doha de l'Orga­nit­zació Mun­dial de Comerç –que s'arros­sega des del novem­bre del 2001, poc després dels atemp­tats de les Tor­res Bes­so­nes de Nova York– i no ha pogut impul­sar cap solució glo­bal pel canvi climàtic, on els anta­go­nis­mes entre la posició regu­la­dora euro­pea, els nord-ame­ri­cans que no la volen i els xine­sos, que no estan dis­po­sats a accep­tar nor­mes que puguin estran­gu­lar-ne el ritme ràpid de desen­vo­lu­pa­ment, ha pogut més que les deman­des dels grups eco­lo­gis­tes.

D'altra banda, la rea­li­tat dels dar­rers anys és que ha estat el sec­tor pri­vat i no el públic el gran pro­ta­go­nista dels desa­jus­tos mun­di­als. És cert que les polítiques monetàries i l'excés de des­pesa pública de molts governs ha fet aug­men­tar els nivells de deute públic a límits que forçaran que siguin els nos­tres néts els que hau­ran d'afron­tar-ne l'amor­tit­zació, però els nivells d'endeu­ta­ment del sec­tor pri­vat també han estat molt sig­ni­fi­ca­tius, cosa que ha posat en perill tot el sec­tor finan­cer perquè els bancs han fet préstecs a governs i a empre­ses que no és clar que puguin arri­bar a tor­nar els crèdits que van con­traure. Governs i empre­ses van fer veure pro­pe­res falli­des, qui­ta­ments en el deute, esforços de governs –que han de pagar els con­tri­bu­ents– i orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals per fer front a tot aquest seguit de des­ca­pi­ta­lit­za­ci­ons bancàries i res­tric­ci­ons cre­ditícies que fan difícil el crei­xe­ment.

Con­tra tota aquesta situ­ació, acom­pa­nyada d'alts nivells d'atur i des­con­ten­ta­ment social pels retalls en l'estat del benes­tar, els estu­dis de l'OCDE i més ana­lis­tes ens mos­tren una eco­no­mia mun­dial afe­blida i, sobre­tot, una eco­no­mia que no troba el punt d'equi­li­bri entre els que cre­uen que cal tor­nar a l'equi­li­bri pres­su­pos­tari i els que encara pen­sen que expan­dir la des­pesa pública és l'única manera de retro­bar el crei­xe­ment de l'eco­no­mia mun­dial.