Gran angular

món

El BCE de Mario Draghi

El dia 1 de novem­bre d'aquest 2011, l'italià i exgo­ver­na­dor del Banc d'Itàlia Mario Draghi va subs­ti­tuir el francès Jean Claude Tric­het en la pre­sidència del Banc Cen­tral Euro­peu amb el mateix ceri­mo­nial -més o menys- de l'1 de novem­bre de 2003, quan Tric­het va assu­mir la pre­sidència del BCE, del qual el seu pri­mer pre­si­dent va ser l'holandès Win Dui­sen­berg, que va aca­bar en aque­lla data el seu man­dat esta­tu­tari.

Ha estat el mateix ceri­mo­nial, sí, però el BCE que ha here­tat Draghi és molt dife­rent del que va here­tar Tric­het, tant perquè les cir­cumstàncies euro­pees i mun­di­als han obli­gat a noves polítiques acti­ves com perquè la Unió Euro­pea i la zona euro s'han ampliat des de lla­vors.

Quan Tric­het es va fer càrrec de la pre­sidència del BCE, la UE incloïa els quinze estats mem­bres que havien donat vida al BCE i al sis­tema euro­peu de bancs cen­trals el juny de 1998. El maig de 2004 -ja en època de Tric­het- varen entrar al sis­tema euro­peu de bancs cen­trals els deu estats que s'havien incor­po­rat a la UE pel Trac­tat d'Ate­nes de l'abril de 2003, i el gener de 2007 es van incor­po­rar a la UE els dos països que hi van entrar pel Trac­tat de Luxem­burg de l'abril de 2005 i que fins ara tan­quen la llista dels 27 mem­bres actu­als de la UE, en espera del pro­per ingrés de Croàcia.

A més de l'aug­ment del nom­bre i de l'hete­ro­geneïtat dels estats par­ti­ci­pants en la inte­gració euro­pea, cal recor­dar, també, que la zona euro es va posar en marxa l'1 de gener de 1999 amb onze dels lla­vors quinze estats mem­bres de la UE (Ale­ma­nya, Àustria, Bèlgica, Espa­nya, Finlàndia, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxem­burg i Por­tu­gal) i que després es va pro­duir la pri­mera ampli­ació de la zona euro el gener del 2001, amb el que avui veiem com un des­gra­ciat ingrés de Grècia com a mem­bre número 12. Durant els anys de Tric­het cinc països més van entrar també a la zona euro, perquè ho van dema­nar i perquè van ser capaços de mos­trar les cre­den­ci­als de com­plir els cri­te­ris de con­vergència exi­gits pel Trac­tat de Maas­tricht i del Pacte d'Esta­bi­li­tat i Crei­xe­ment en relació amb el dèficit públic, el tipus de interès, la inflació i l'esta­bi­li­tat canviària: Eslovènia (gener de 2007), Xipre i Malta (gener de 2008), Eslovàquia (gener de 2009) i Estònia (gener de 2011). La zona euro que hereta Draghi té, doncs, dis­set estats mem­bres en comp­tes de només dotze i, entre aquests, hi ha una hete­ro­geneïtat que fa que la zona euro s'allu­nyi del que hau­ria de ser una àrea monetària òptima homogènia a on els tipus de canvi fixos i irre­vo­ca­bles que­din pro­te­gits per una Unió, no només monetària, sinó per una unió ver­ta­de­ra­ment econòmica.

I el pit­jor per a Draghi és que, en un moment de crisi econòmica com l'actual, que no es veu quan pot aca­bar i quin serà el sis­tema econòmic que tin­drem i el nivell de renda que con­ser­va­rem men­tres­tant, el BCE haurà de pren­dre deci­si­ons dures per tal que les man­can­ces de les polítiques esta­tals coor­di­na­des al nivell de la UE i els pocs meca­nis­mes d'inter­venció que té el BCE –si els com­pa­rem amb els que té la Reserva Fede­ral nord-ame­ri­cana– no facin bona la pro­fe­cia dels detrac­tors que des de l'inici ha tin­gut l'euro i que no han parat de repe­tir que des­a­pa­rei­xe­ria al cap de poc temps si la UE no avançava en la gover­nança con­junta, cap a polítiques fis­cals i pres­su­postàries més homogènies i amb més capa­ci­tat per reduir els nivells d'atur i per fer con­ver­gir els nivells de pro­duc­ti­vi­tat dels països de la zona euro.

CON­TROVÈRSIA.

La feina de Tric­het durant els seus anys de man­dat va ser con­tro­ver­tida res­pecte als tipus d'interès apro­vats, atra­pat, com està el BCE, entre el man­dat del seu esta­tut, que li exi­geix vet­llar per l'esta­bi­li­tat de preus, i la neces­si­tat d'esti­mu­lar l'eco­no­mia tal com fa, per exem­ple, la Reserva Fede­ral nord-ame­ri­cana aug­men­tant el seu balanç impri­mint dòlars.

Per més que les deci­si­ons al BCE no es pre­nen pel seu pre­si­dent, sinó pel seu con­sell, molts han con­si­de­rat que Tric­het va fer una autèntica «pífia» quan el juliol del 2008 va fer aug­men­tar els tipus d'interès, quan ja es veia clar que s'estava entrant en una crisi molt impor­tant que obli­ga­ria que pocs mesos després, a l'octu­bre, els tipus d'interès s'hau­rien de reduir, en línia al que esta­ven fent altres grans eco­no­mies. Mal­grat les pres­si­ons del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal i de grans països en favor que Tric­het abaixés el tipus d'interès de la zona euro en la reunió d'octu­bre del seu comitè –que va ser l'última que ell va pre­si­dir–, no va ser fins a la reunió del 3 de novem­bre, ja pre­si­dida per Draghi, que el BCE va abai­xar els tipus de l'1,50 a l' 1,25 com li dema­na­ven l'FMI, l'OCDE i molts ana­lis­tes que s'ado­nen que el món occi­den­tal està cami­nant cap a una recai­guda de la ja greu crisi econòmica que estem patint i que agreu­jarà les pro­tes­tes dels «indig­nats», els atu­rats i tots els que espe­ren una revi­fa­lla de l'acti­vi­tat econòmica amb polítiques acti­ves i no tants retalls en la des­pesa pública.

Però la gran assig­na­tura que el BCE que hereta Draghi haurà d'abor­dar no és tant la gestió del tipus d'interès de la zona euro com les polítiques de lluita con­tra la deses­ta­bi­lit­zació que s'està pro­duint als mer­cats de deute de països com ara Grècia, Por­tu­gal, Itàlia i Espa­nya, que no només han de patir rebai­xes en el seu ràting per les dife­rents agències de qua­li­fi­cació, sinó alts tipus d'interès a pagar pels emprèstits que col·loquen als mer­cats finan­cers per fer front al ser­vei del seu deute.

COM­PRA DE DEUTE.

En aquest sen­tit, Tric­het va ini­ciar polítiques de com­pra de deute dels països més febles de la zona euro -tot i les crítiques rebu­des d'Ale­ma­nya- i Draghi, a falta de cele­ri­tat per part dels països de la zona euro per posar en marxa els meca­nis­mes anti­crisi apro­vats en el Con­sell Euro­peu de l'Euro del 26 d'octu­bre, i atès que fal­ten mesos per modi­fi­car el Trac­tat de Lis­boa i atès que no es veu que la UE pugui aug­men­tar el seu pres­su­post per fer pos­si­bles aju­des, ha incre­men­tat el pro­grama de com­pra de deute dels països perifèrics ini­ciat el maig del 2010 i que fins ara ha permès inter­ven­ci­ons de prop de 200.000 euros al llarg de les últi­mes catorze set­ma­nes segui­des, tot con­ti­nu­ant en la seva política de sub­mi­nis­trar liqui­di­tat als bancs euro­peus que ho neces­si­tin.

Europa i la zona euro estan en crisi i el BCE -des de la seva inde­pendència esta­tutària- és l'únic gran actor amb capa­ci­tat per fre­nar els aug­ments de la prima de risc dels països vul­ne­ra­bles com­prant deute i és l'únic que pot pro­veir de liqui­di­tat els bancs euro­peus per tal d'evi­tar el col·lapse total del crèdit. Amb això el BCE va més enllà del que pre­veia el seu man­dat ini­cial de guardià de l'esta­bi­li­tat, però Europa i l'euro neces­si­ten més que mai un BCE pro­ac­tiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.