“Imagina que ets un futbolista jove del Racing de Santander, que sempre va a la cua de la lliga, i fa mèrits per poder jugar per aconseguir, amb sort, ser suplent a la banqueta. Després resulta que sol·licites jugar al Barça i et diuen que jugaràs de davanter centre titular. Una cosa similar és el que m'ha passat a mi.” Així és com resumeix César Moreno, investigador format a Catalunya, la seva trajectòria professional. El César treballa al Japó i té un contracte d'investigador no permanent per als pròxims tres anys en el Centre Internacional per a Joves Científics (ICYS) de l'Institut Nacional de Ciència de Materials (NIMS). Aquest jove va estudiar el doctorat en un centre del CSIC a Barcelona i va continuar el seu treball com a investigador postdoctorand a la UPC. Després d'intentar obtenir un contracte Juan de la Cierva sense èxit, el César va decidir buscar oportunitats a fora. “El problema no és sortir per un període determinat, això enriqueix; el problema serà tornar amb unes condicions dignes”, afirma. Com ell, l'actual generació de científics, sobradament preparada, es troba davant l'escassetat de convocatòries de places per fer recerca al país, una situació que empitjorarà encara més amb la retallada del 25% de la partida destinada a R+D prevista al pressupost general de l'estat d'enguany.

Després d'una dècada de creixement sostingut, la ciència a Catalunya i a la resta de l'Estat espanyol viu una tendència negativa des del 2008 que forçarà a redefinir el model. “La ciència no és com altres àmbits on pots ajustar el pressupost depenent de com bufa el vent. La recerca necessita estabilitat perquè els resultats poden trigar anys a sortir”, opina l'investigador Gerard Mazón, que fa més de sis anys que va marxar de Barcelona i treballa a l'Institut de Recerca del Càncer de la Universitat de Columbia, a Nova York. “No és factible tornar perquè no hi ha places per fer-ho”, afegeix el científic, que lamenta que, a més de l'escassetat de beques, les universitats catalanes no ”hagin avançat en la meritocràcia per cobrir places”, sinó just al contrari. “Una llarga llista de gent que s'ha quedat als departaments espera ser compensada per la seva fidelitat. Molts no han sortit mai del país i alguns no publiquen res. Les places a les universitats no s'anuncien perquè ja tenen noms i cognoms”, afirma el Gerard. I hi afegeix: “A Catalunya tothom s'omple la boca dient que som per volum un país d'excel·lència científica, però ara mateix centrifuguem el talent i som incapaços d'estabilitzar la quantitat d'investigadors que hem estat formant.” Qui viu en primera persona la realitat a les universitats del país és l'Annabel Valledor, professora agregada del departament de fisiologia i immunologia de la UB. Aquesta investigadora lidera un grup acadèmic de recerca que es nodreix dels fons del Plan Nacional espanyol. “Els grups acadèmics tenim problemes per aconseguir diners per contractar postdoctorands, perquè amb els ajuts que rebem no ens arriba”, explica l'Annabel, a qui el desaparegut Ministeri de Ciència i Innovació va renovar el seu projecte el 2011 per tres anys més, però amb una reducció pressupostària del 25%. Un dels doctorands que fa recerca amb l'Annabel és el Pepe Carbó, que no aconsegueix cap beca ministerial ni de la Generalitat per continuar els seus estudis, i a la UB se li acaba el contracte aquest octubre. “Tinc pensat demanar una beca a la Danone i tornaré a presentar-me a les beques FI [formació i contractació de personal investigador novell]”, explica el Pepe, que sap que si no troba finançament per acabar el doctorat no li quedarà més remei que marxar. Això si vol continuar amb la recerca, subratlla. “A l'Estat espanyol hi ha una filosofia molt diferent a la d'altres països europeus, on hi ha molta inversió privada per finançar l'R+D”, hi afegeix el Pepe.

Des del punt de vista d'algú que ha tornat a Barcelona després de fer carrera a l'estranger, el genetista Miquel Tuson opina que els programes de reincorporació de científics “són insuficients“, cosa que provoca que es desaprofiti “una oportunitat d'or per captar tot aquest talent que podria revertir en el nostre sistema científic”. El Miquel, que ara treballa en una empresa biotecnològica catalana, va tornar motivat més per una qüestió personal que no pas professional i considera que “cal una reforma a fons i una redefinició de la carrera investigadora” per posicionar el país al mateix nivell que altres socis europeus.

“No és un moment fàcil per a la ciència”, va reconèixer dimecres la secretària d'estat d'R+D, Carmen Vela. I retallar el pressupost en programes de recerca és matar la progressió de grups que fa anys que s'estan consolidant. L'impacte final, però, s'haurà de valorar en un futur.