El d'avui és el títol d'un film dirigit per Richard Fleischer el 1973. Si no l'han vist els suggereixo que el vegin: el seu simbolisme s'adapta com un guant a la realitat actual. L'acció transcorre el 2022 (com si avui diguéssim el 2065), en un món superpoblat, abarrotat i miserable en què la població s'alimenta d'unes pastilles fabricades per la Soylent Corporation que llueixen un color verd característic.

Citava aquest film per una seqüència de què m'he recordat mentre em llegia l'informe L'impacte de la crisi en les persones grans elaborat per la Creu Roja de Catalunya. Estremeix.

Recordem-ne la seqüència. En aquest món del 2065, el simple fet de viure és penós. Amb una escassetat permanent de tot el necessari, en un entorn contaminat i agressiu, insalubre, gairebé inhabitable, la mort sembla una sortida no només possible sinó desitjable. Per això es deixa oberta una porta a les persones cansades que desitgin anar-se'n: un viatge en un entorn còmode, amable i relaxat, mentre es contempla un planeta idíl·lic perdut fa ja dècades.

El model de protecció social engegat després de la Segona Guerra Mundial (a l'Estat espanyol als anys vuitanta) es mantenia sobre cinc puntals: ensenyament i sanitat universals i gratuïtes, prestacions per atur, pensions de jubilació i un calaix on es ficaven diverses subvencions i ajudes com beques d'estudis a l'estranger. Aquest model de protecció el van engegar i després el van desenvolupar per dues raons: a) per comprar la pau social en uns moments en què Europa estava arruïnada i els moviments d'una esquerra —que no és la d'ara— estaven en auge, i b) per generar el PIB de manera directa i indirecta.

Els serveis i prestacions d'aquest model estaven dirigits a unes persones que vivien menys que ara i els seus costos, molt més reduïts que els actuals, es finançaven per uns impostos que, en proporció, recaptaven més del que recapten els d'avui.

Més persones vivint més anys en una atmosfera de rendes mig decreixents a causa de la progressiva menor necessitat del treball d'un nou model amb més eficiència i que, consegüentment, comportarà menys ingressos públics a uns estats cada cop més febles. En un escenari com aquest, ja present, el model de protecció social que hem viscut no és sostenible perquè no és finançable, tot i que l'esperança de vida decreixi a mesura que ho faci la qualitat de l'assistència sanitària.

Qui més ràpidament ho percebrà serà la gent gran, sobretot si la seva pensió contribueix a pal·liar els efectes que aquesta crisi causa en les famílies de molts dels perceptors d'una pensió, tal com posa de manifest el referit estudi de la Creu Roja.