Quan va començar aquesta crisi, molts la vam veure com una opor­tu­ni­tat, i mal­grat totes les difi­cul­tats de mol­tes per­so­nes, vam pen­sar que seria pos­si­ble sor­tir-ne amb un país millo­rat i tal vegada més pre­pa­rat per com­pe­tir a escala inter­na­ci­o­nal. Però han pas­sat els mesos i els anys i els can­vis que s'han fet són fran­ca­ment dece­be­dors: en el sen­tit de dis­tri­buir els per­ju­di­cis uni­for­me­ment per tot­hom i de no crear les faci­li­tats ni els incen­tius neces­sa­ris perquè el país recu­peri la pro­duc­ti­vi­tat.

Ara toca l'IVA, abans va tocar el 4% de l'IRPF i la reducció del 5% a tots els fun­ci­o­na­ris, tots paguem els cos­tos, però no hi ha cap canvi fona­men­tal de cri­teri: ni s'apri­men nivells de l'admi­nis­tració, ni se sim­pli­fi­quen pro­ces­sos ni, sobre­tot, es pena­lit­zen els res­pon­sa­bles de la mala gestió que han abo­cat l'eco­no­mia al des­as­tre actual.

Per posar-ne un exem­ple, ara que tots volem ser Mas­sac­hus­sets, tinc un amic empre­sari que viu a Bos­ton i diri­geix una empresa bio­tec­nològica. El meu amic es va ado­nar que neces­si­tava fer una ampli­ació de capi­tal en el seu negoci. Va començar a fer un procés de crowd fun­ding (el mateix sis­tema que va finançar la cam­pa­nya del pre­si­dent Obama) i ha acon­se­guit 2,5 mili­ons de dòlars en 6 mesos. A més, conec almenys dos fons d'inver­si­ons a l'Estat espa­nyol que s'espe­ci­a­lit­zen en com­pa­nyies del mateix sec­tor bio­tec­nològic: han acon­se­guit que diver­sos inver­sors apor­tin en un cas 30 i en l'altre gai­rebé 10 mili­ons d'euros al seu fons, però els ha cos­tat més de 15 mesos fer els tràmits legals amb la CNMV per començar a fer les acti­vi­tats d'inversió, cosa que no per­met que comenci a donar suport a com­pa­nyies en un moment en què és tant neces­sari.

La diferència entre els Estats Units i nosal­tres és que aquí hi ha uns sis­te­mes legals i admi­nis­tra­tius que són redun­dants, exces­si­va­ment burocràtics i con­següent­ment un greu llast per a la pro­duc­ti­vi­tat. Als EUA, per par­ti­ci­par en un procés de crowd fun­ding com l'esmen­tat, cal que l'inver­sor sigui acre­di­tat, és a dir, que tin­gui una mínima capa­ci­tat de capi­tal per fer les inver­si­ons (ori­en­ta­ti­va­ment 1 milió de dòlars). La diferència és que allà l'inver­sor es declara a si mateix “acre­di­tat” i no cal cap més veri­fi­cació, la res­pon­sa­bi­li­tat del que fa amb els seus diners és seva, i que aquí calen tota mena d'expli­ca­ci­ons i segells que impli­quen que qual­se­vol acti­vi­tat tri­gui mesos a començar.

No ens con­fon­guem, però, pen­sant que als Estats Units són un país ultra­li­be­ral on els rics fan el que volen amb els seus diners: par­lem del país que ha dei­xat fer fallida els bancs més mal ges­ti­o­nats, sense sal­var-los amb els diners dels con­tri­bu­ents i el país on el senyor Ber­nard Madoff va ser jut­jat poc desprès de des­co­brir-se l'estafa que havia comès, men­tre que aquí no hi haurà res­pon­sa­bi­li­tats penals per a cap dels ges­tors que han bur­lat tota mena de sis­te­mes legals i ara hem d'eixu­gar les pèrdues entre tots.

I el pit­jor de tot és que en qua­tre anys de crisi no hem vist cap intent seriós de fer refor­mes que millo­rin la pro­duc­ti­vi­tat i pena­lit­zin real­ment els qui per­ju­di­quen el bé comú. Defi­ni­ti­va­ment, el somni ame­ricà encara és molt lluny.