La nova economia del catalanisme

Són dies de rei­vin­di­ca­ci­ons i refle­xi­ons naci­o­nals. Inde­pendència, pacte fis­cal, fede­ra­lisme, fede­ra­lisme asimètric, con­cert econòmic... N'hi ha per donar i per ven­dre. Però veig pocs argu­ments amb fona­ments econòmics clars que incor­po­rin el que els eco­no­mis­tes sabem i que hem anat cons­ta­tant durant la nos­tra ja dila­tada, i també con­tro­ver­tida història. Diu la Viquipèdia que el cata­la­nisme és “un cor­rent social estruc­tu­rat tant cul­tu­ral­ment com política que pre­serva i pro­mou el reco­nei­xe­ment de la per­so­na­li­tat política (nació cata­lana), lingüística, cul­tu­ral i naci­o­nal de Cata­lu­nya o del con­junt de ter­res de parla cata­lana, els ano­me­nats Països Cata­lans”. Sor­pre­nent­ment, no s'esmenta el fet econòmic català. De fet, a l'enci­clopèdia digi­tal no hi ha cap entrada refe­rida al cata­la­nisme econòmic o a l'eco­no­mia del cata­la­nisme. Així doncs, ¿té sen­tit el con­cepte de cata­la­nisme econòmic o d'eco­no­mia del cata­la­nisme? En cas afir­ma­tiu, ¿ens podem apro­xi­mar al cata­la­nisme econòmic d'una altra manera en un moment econòmic i social com l'actual, carac­te­rit­zat per can­vis de gran pro­fun­di­tat? És a dir, ¿ens podem plan­te­jar una nova eco­no­mia del cata­la­nisme?

L'estruc­tura indus­trial de l'eco­no­mia cata­lana, la defensa dels seus interes­sos i el pen­sa­ment de molts eco­no­mis­tes cata­lans dóna sen­tit posi­tiu a la pri­mera pre­gunta. Entre l'últim terç del segle XIX i la pri­mera mei­tat del segle XX, Laureà Figue­rola, Joaquín Costa, Josep Anton Van­dellòs, Joan Sardà o Romà Per­pinyà, entre d'altres, van estruc­tu­rar una línia pròpia de pen­sa­ment, clara­ment dife­ren­ci­ada del pen­sa­ment econòmic espa­nyol i molt cen­trada en els pro­ble­mes agra­ris de l'eco­no­mia cata­lana i les seves solu­ci­ons. La idea bàsica d'aquest cor­rent és la defensa dels pro­duc­tes pro­pis a través de meca­nis­mes de pro­tecció de la indústria cata­lana i de la cons­trucció del mer­cat únic espa­nyol. Aquest pro­tec­ci­o­nisme català no és gaire dife­rent del pro­tec­ci­o­nisme que les grans eco­no­mies euro­pees van ins­tau­rar a la mateixa època durant els pro­ces­sos de cons­trucció dels seus estats nació.

A la segona mei­tat del segle XX i amb eco­no­mis­tes com Ramon Trias-Far­gas, el cata­la­nisme econòmic s'obre als mer­cats exte­ri­ors i aposta clara­ment per la inter­na­ci­o­na­lit­zació com a meca­nisme de crei­xe­ment econòmic. Aquesta nova ori­en­tació és la que explica, entre d'altres, l'entrada de les grans mul­ti­na­ci­o­nals al país durant les dècades dels anys vui­tanta i noranta, i la cons­trucció dels clústers d'acti­vi­tat (xar­xes d'empre­ses) que tan bon resul­tat han donat durant els últims vint anys. A més, el cata­la­nisme econòmic modern es va con­ti­nuar pre­o­cu­pant per la relació amb la resta de l'Estat (encara avui, i de molt lluny, el prin­ci­pal mer­cat dels pro­duc­tes i ser­veis cata­lans) i con­cre­ta­ment, per la denúncia dels dese­qui­li­bris fis­cals amb la resta de l'Estat.

Tot i amb això, durant els dar­rers anys el cicle econòmic ens ha conduït a una crisi pro­funda amb mol­tes cares. La prin­ci­pal és la ina­dap­tació de les fonts de crei­xe­ment de l'eco­no­mia cata­lana a l'adve­ni­ment d'un altre cicle econòmic de llarga durada, basat en la importància deci­siva de les TIC i de la glo­ba­lit­zació dels flu­xos de conei­xe­ment. Però men­tre l'eco­no­mia mun­dial pivota cap un nou esce­nari, el cata­la­nisme econòmic con­ti­nua fal­cat en l'eco­no­mia indus­trial i en la pro­moció de base naci­o­nal ter­ri­to­rial (l'Estat nació, o suc­ce­da­nis, en el con­text inter­na­ci­o­nal) i amb la mirada fixada en les rela­ci­ons amb l'Estat espa­nyol. Per no fal­tar a la tra­dició de moder­ni­tat del cata­la­nisme econòmic, és el moment d'un canvi. Igual que amb la renai­xença i amb l'ober­tura als mer­cats inter­na­ci­o­nals, el cata­la­nisme econòmic s'ha de rein­ven­tar. Tot seguit hi van tres idees breus.