Empreses

La centenària

Casa Riera Ordeix

Per la llonganissa els coneixereu

Un dels fabricants d'aquests embotits de Vic més antics que queden a la ciutat és Casa Riera Ordeix. Fa 160 anys que sedueix els paladars més sibarites conservant el procés d'assecatge natural.

Si l'assequéssim de forma artificial, ja no faríem llonganissa de Vic

Si poques empre­ses arri­ben a com­plir 160 anys, encara n'hi ha menys que ho acon­se­guei­xin fabri­cant el mateix pro­ducte, des del mateix lloc on van començar i amb la mateixa família. Casa Riera Ordeix de Vic, dedi­cada a l'ela­bo­ració de llon­ga­nis­ses des del 1852, ara està diri­gida per Joa­quim Come­lla (el fill, s'hi ha d'afe­gir, de la sisena gene­ració), però hi ha coses que no han can­viat gens. La llon­ga­nissa de Vic que ela­bo­ren, amb indi­cació geogràfica pro­te­gida (IGP) des de 2002, es con­ti­nua pro­duint amb els matei­xos ingre­di­ents: carn de per­nil, can­sa­lada viada, pebre, sal i budell de porc natu­ral.

L'olor no enga­nya. Només d'obrir la porta de Casa Riera Ordeix la flaire de llon­ga­nissa és el pri­mer que et surt a rebre. De fora estant ningú diria que allò és una empresa. Els qua­tre pisos que ocupa, al número 14 de la plaça dels Màrtirs de Vic, fan pen­sar a tot­hom que es tracta d'un edi­fici d'habi­tat­ges. “Amb molt bon cri­teri van cons­truir una fàbrica urbana”, explica Joa­quim Come­lla, el gerent, cons­ci­ent que estan al rovell de l'ou de la ciu­tat: “Aquí no moles­tem a ningú. És una fàbrica que no fa soroll, no fa pudor i no gene­rem resi­dus. L'únic pro­blema que tenim és la càrrega i descàrrega, que pro­cu­rem que sigui ràpida.”

Si Casa Riera Ordeix té un dia exacte de nai­xe­ment és gràcies a unes escrip­tu­res. Va ser el 25 de gener de 1852 que Josep Riera i Font, un comer­ci­ant de pro­duc­tes colo­ni­als esta­blert a Bar­ce­lona però amb orígens viga­tans, va com­prar l'immo­ble. “Per estu­dis diver­sos que s'han fet, sabem que tots els fabri­cants de llon­ga­nissa que hi ha hagut a Vic (als anys trenta n'hi havia hagut una tren­tena) van començar com a comer­ci­als, com­prant embo­tits als page­sos de la comarca i venent-los a boti­gues de tot Cata­lu­nya.” Josep Riera va ser un d'ells, però el que no s'ha pogut esbri­nar és si va adqui­rir la fàbrica com a magat­zem o ja per embo­tir-hi llon­ga­nis­ses.

Joa­quim Come­lla explica que en aquest segle i mig llarg de vida no han tin­gut mai la temp­tació de des­plaçar-se a un altre lloc per poder créixer. “Quan vam deci­dir que volíem fer altres pro­duc­tes a part de la llon­ga­nissa de Vic, vam dir que l'última cosa que faríem seria anar a un polígon indus­trial.” Per això fa 17 anys van optar per com­prar una petita fàbrica a Sant Feliu Sas­serra (Bages). Allà hi ha tres tre­ba­lla­dors que es dedi­quen només a pro­ducció, con­cen­trada en fuet i llon­ga­nissa de pagès (una vari­e­tat feta amb espat­lla en lloc de per­nil).

MER­CAT EURO­PEU I ASIÀTIC.

A la seu, on tre­ba­llen quinze per­so­nes, només s'ela­bora llon­ga­nissa de Vic. La tra­di­ci­o­nal, la que s'asseca de forma natu­ral i que, per tant, durant els mesos de juliol i agost (per culpa de la calor) es deixa de fabri­car. “Si l'assequéssim de forma arti­fi­cial, com ens ha sug­ge­rit algú, ja no faríem llon­ga­nissa de Vic, sinó un altre pro­ducte.” El secret de la llon­ga­nissa de Casa Riera Ordeix és que es deixa pen­jada als asse­ca­dors de fusta que hi ha als pisos supe­ri­ors de l'edi­fici, a la mercè de la cli­ma­to­lo­gia. “La vari­a­bi­li­tat climàtica, que fa que avui tin­guis tra­mun­tana i demà pas­sat boira, durant els qua­tre o cinc mesos que dura el procés de curació, és el que li dóna un bou­quet dife­rent”, segons Come­lla.

La curació de la llon­ga­nissa de Casa Riera Ordeix no entén de pres­ses. Es des­pen­gen un parell de vega­des, es ras­pa­llen per treure'n el flo­rit –neces­sari perquè no es facin malbé– i es tor­nen a pen­jar. Les fines­tres dels asse­ca­dors s'obren i es tan­quen segons el temps, tant si és dia fes­tiu com fei­ner, perquè per a la llon­ga­nissa “de vent no n'hi ha cap que vagi bé; s'ha d'asse­car de dins cap a fora i no al revés”.

A Casa Riera Ordeix ela­bo­ren uns 100.000 qui­los de llon­ga­nissa curada a l'any, que vol dir que gas­ten el doble de carn, perquè un cop embo­tida perd al vol­tant del 50% del seu pes. De llon­ga­nissa en fan de dife­rents pesos (cada vegada més peti­tes), i tant la venen sen­cera com lles­cada i enso­brada. “La llon­ga­nissa té l'avan­tatge que es con­serva bé i que és un pro­ducte que, menys als països àrabs, es con­su­meix a tot el món.”

En l'actu­a­li­tat, Casa Riera Ordeix exporta un 20% de la seva pro­ducció, bàsica­ment a Europa (al Regne Unit des del 1992, a França i Ale­ma­nya) però també a la Xina, i estan en procés de nego­ci­ació amb el Japó i Rússia. Del 80% res­tant de la pro­ducció de Casa Riera Ordeix, el 45% de les ven­des es fan a Cata­lu­nya i el 35%, a l'Estat espa­nyol. “Tant a Madrid com a la mei­tat sud d'Espa­nya estem ben introduïts. En canvi, on sem­pre hem venut poc és cap al nord. Allà agra­den més els ibèrics i els xoriços.” Casa Riera Ordeix actu­al­ment fac­tura cap a 2 mili­ons d'euros l'any. “Una empresa sem­pre ha de créixer, però amb mesura”, diu el gerent.

El legítim

“Legítimo salsichón de Vich” deia aquest cartell modernista de Casa Riera Ordeix de 1906. I es destacava: “Exportación a provincias ultramar i extranjero”.

UN TREBALL ARTESANAL

Antigament a Casa Riera Ordeix havien matat porc i el treball era tot artesanal, com mostra aquesta foto dels anys quaranta. Avui compren les peces de carn per fer la llonganissa. Carn de truja, més feta, consistent i saborosa.

L'assecador

A Casa Riera Ordeix han mantingut els assecadors naturals per curar la seva llonganissa. Aquí s'hi estan entre quatre i cinc mesos, segons el temps que faci.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Per la llonganissa els coneixereu

Publicat a