En un país nor­mal, tot aquest monu­men­tal con­flicte que s'ha mun­tat sobre la pos­si­ble asi­me­tria dels nivells de dèficits per­me­sos a les comu­ni­tats autonòmiques seria impen­sa­ble, perquè curi­o­sa­ment el que pro­voca casus belli només és si es per­met a Cata­lu­nya que tin­gui més dèficit que algu­nes altres comu­ni­tats. Fixin-se que ara no par­lem de reduir el dèficit fis­cal que fa dècades suporta Cata­lu­nya i que el 2010 va ser de 16.543 mili­ons d'euros, que tin­dria una expli­cació ja que ells en són els bene­fi­ci­ats; ara només es tracta de dei­xar que els cata­lans ens endeu­tem, això sí, pagant interes­sos, per poder seguir con­ser­vant mínima­ment l'estat del benes­tar. I és que tant li fa que sigui una cosa com l'altra, als polítics espa­nyols anar con­tra Cata­lu­nya sem­pre els reporta rèdits elec­to­rals en forma de vots. Així doncs, aquest gui­ri­gall (con­fusió de molts que par­len alhora) i sor­ti­des de to d'Alberto Fabra, de José Ramón Bauzá, d'Alberto Núñez Fai­joo, de José Anto­nio Monago, de Jaime Igna­cio González, i fins i tot i per fi Ínigo Urku­llo del PNB ha sor­tit de l'armari. No és estra­nya, doncs, tanta uni­tat con­tra nosal­tres sim­ple­ment per dei­xar-nos endeu­tar? Vista aquesta reacció histèrica en la prèvia de la nego­ci­ació d'un nou marc del finançament autonòmic, que és on hem d'emmar­car tot aquest enre­nou, podem tenir clar quins seran els resul­tats. També, d'aquesta revolta en podem deduir clara­ment que aquells que diuen que els cata­lans podem aspi­rar a un nou finançament més rao­na­ble en la nova nego­ci­ació que s'ha de fer enguany, o són uns il·lusos, o tenen mala fe. De la mateixa manera que el brots verds del neo­fran­quisme cada dia són més visi­bles, els cata­lans obser­vem que tenim també cada dia menys espai per a l'espe­rança i més evidència de la gran enga­nyifa que va ser la tran­sició. Cap eco­no­mia del món no pot aguan­tar un dèficit fis­cal del nivell del nos­tre sense sor­tir-ne econòmica­ment i soci­al­ment per­ju­di­cada. Des del 1986 fins al 2010 han estat 230.506 mili­ons d'euros, una quan­ti­tat que ha bene­fi­ciat els ter­ri­to­ris d'aquests repre­sen­tants que ens blas­men, amb un nivell de cinisme extra­or­di­nari que fins i tot fa mal.

Per a un país, viure del crèdit no és bo, puix que dei­xem per al futur les càrre­gues que ara assu­mim, i és ter­ri­ble. I per tant, cada vegada que escolto el govern dema­nar més dèficit, sento un cal­fred per tot el cos perquè no tinc la con­vicció que des d'aquí hàgim fet prou bé les refor­mes per estal­viar, i si no es fan de presa, el dèficit d'enguany el tras­pas­sa­rem el vinent i la par­tida d'interes­sos no para de pujar. Així doncs, si els cata­lans volem tren­car aquesta roda infer­nal que tant ens per­ju­dica, i vista la deriva invo­lu­ci­o­nista d'Espa­nya, no tenim més sor­tida que la sor­tida.