Després de molts mesos amb els ulls posats a la perifèria sud d'Europa, i sense que s'hagin resolt els seus problemes d'endeutament, atur i creixement potencial, comença a fer-se cada cop més evident un risc majúscul per a l'economia europea i l'euro. Aquest risc és l'economia francesa, que amenaça de posar en risc l'economia europea en conjunt, però també el funcionament i la mateixa continuïtat de les institucions de la UE. Les projeccions econòmiques derivades de les comandes declarades pels caps de compres situen l'economia francesa en plena caiguda des de fa mesos i continuen augurant un pèssim exercici econòmic. Aquest fet va institucionalitzar-se amb el primer reconeixement oficial de recessió, ja que darrerament s'ha confirmat un segon trimestre consecutiu amb creixement negatiu. A diferència del sud, l'economia francesa no té (encara) un problema per col·locar el seu deute sobirà – que acumula ràpidament-, i el seu sistema financer s'ha beneficiat enormement de les posicions germanes en els rescats, particularment del de Grècia. Malgrat això, el dèficit públic és estructural i viu amb dificultats semblants a les espanyoles el compliment del 3% del dèficit. El més preocupant, però, és la seva incapacitat de créixer i de fer-ho a taxes significatives, així com la preocupant evolució de la seva competitivitat. La caiguda del PIB i l'eventual desequilibri entre ingressos i despeses públiques obligaran a ajustar els pressupostos i a aprofundir en les reformes estructurals que impliquen afectar drets i interessos existents d'una societat rígida amb poca voluntat d'acceptar grans transformacions. França no passa per ser una societat dòcil ni disposada a grans canvis. Els moviments contraris a les reformes sempre assoleixen una escala molt superior a França. De fet, la principal particularitat de l'economia francesa en el context europeu passa, així, per l'enorme pes del sector públic, amb totes les seves certeses i seguretats, però també amb la seva difícil sostenibilitat. A més, fa gala d'una política de campions nacionals amb suport governamental, en contra de la promoció de petites i mitjanes empreses competitives, d'una extraordinària regulació i rigidesa de tota activitat econòmica. La debilitat actual de França s'il·lustra perfectament en el seu president. Conegut per les seves proclames electorals contra l'austeritat i també, cada cop més, per la seva docilitat i passivitat després de confirmar que la realitat és dura i no suporta més proclames populistes. Les demandes des de l'Elisi de polítiques decidides d'estímul i d'inflació s'expliquen, també, perquè l'alternativa implica reformar un país i una economia que no volen ser reformats. Acceptarà França el dictat alemany quan aquesta la sotmeti a reformes, retallades i pèrdua de lideratge? La resposta a aquesta pregunta serà clau per determinar fins a quin punt la crisi francesa constituirà una amenaça real per a l'euro i per a la continuïtat de les institucions europees en la forma que hem vist en les darreres dècades. És a dir, en una Europa en la qual Alemanya dissimulava la seva potència i França aparentava tenir el lideratge polític.