Després de molts mesos amb els ulls posats a la perifèria sud d'Europa, i sense que s'hagin resolt els seus pro­ble­mes d'endeu­ta­ment, atur i crei­xe­ment poten­cial, comença a fer-se cada cop més evi­dent un risc majúscul per a l'eco­no­mia euro­pea i l'euro. Aquest risc és l'eco­no­mia fran­cesa, que amenaça de posar en risc l'eco­no­mia euro­pea en con­junt, però també el fun­ci­o­na­ment i la mateixa con­tinuïtat de les ins­ti­tu­ci­ons de la UE. Les pro­jec­ci­ons econòmiques deri­va­des de les coman­des decla­ra­des pels caps de com­pres situen l'eco­no­mia fran­cesa en plena cai­guda des de fa mesos i con­ti­nuen augu­rant un pèssim exer­cici econòmic. Aquest fet va ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar-se amb el pri­mer reco­nei­xe­ment ofi­cial de recessió, ja que dar­re­ra­ment s'ha con­fir­mat un segon tri­mes­tre con­se­cu­tiu amb crei­xe­ment nega­tiu. A diferència del sud, l'eco­no­mia fran­cesa no té (encara) un pro­blema per col·locar el seu deute sobirà – que acu­mula ràpida­ment-, i el seu sis­tema finan­cer s'ha bene­fi­ciat enor­me­ment de les posi­ci­ons ger­ma­nes en els res­cats, par­ti­cu­lar­ment del de Grècia. Mal­grat això, el dèficit públic és estruc­tu­ral i viu amb difi­cul­tats sem­blants a les espa­nyo­les el com­pli­ment del 3% del dèficit. El més pre­o­cu­pant, però, és la seva inca­pa­ci­tat de créixer i de fer-ho a taxes sig­ni­fi­ca­ti­ves, així com la pre­o­cu­pant evo­lució de la seva com­pe­ti­ti­vi­tat. La cai­guda del PIB i l'even­tual dese­qui­li­bri entre ingres­sos i des­pe­ses públi­ques obli­ga­ran a ajus­tar els pres­su­pos­tos i a apro­fun­dir en les refor­mes estruc­tu­rals que impli­quen afec­tar drets i interes­sos exis­tents d'una soci­e­tat rígida amb poca volun­tat d'accep­tar grans trans­for­ma­ci­ons. França no passa per ser una soci­e­tat dòcil ni dis­po­sada a grans can­vis. Els movi­ments con­tra­ris a les refor­mes sem­pre asso­lei­xen una escala molt supe­rior a França. De fet, la prin­ci­pal par­ti­cu­la­ri­tat de l'eco­no­mia fran­cesa en el con­text euro­peu passa, així, per l'enorme pes del sec­tor públic, amb totes les seves cer­te­ses i segu­re­tats, però també amb la seva difícil sos­te­ni­bi­li­tat. A més, fa gala d'una política de cam­pi­ons naci­o­nals amb suport gover­na­men­tal, en con­tra de la pro­moció de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses com­pe­ti­ti­ves, d'una extra­or­dinària regu­lació i rigi­desa de tota acti­vi­tat econòmica. La debi­li­tat actual de França s'il·lus­tra per­fec­ta­ment en el seu pre­si­dent. Cone­gut per les seves pro­cla­mes elec­to­rals con­tra l'aus­te­ri­tat i també, cada cop més, per la seva doci­li­tat i pas­si­vi­tat després de con­fir­mar que la rea­li­tat és dura i no suporta més pro­cla­mes popu­lis­tes. Les deman­des des de l'Elisi de polítiques deci­di­des d'estímul i d'inflació s'expli­quen, també, perquè l'alter­na­tiva implica refor­mar un país i una eco­no­mia que no volen ser refor­mats. Accep­tarà França el dic­tat ale­many quan aquesta la sot­meti a refor­mes, reta­lla­des i pèrdua de lide­ratge? La res­posta a aquesta pre­gunta serà clau per deter­mi­nar fins a quin punt la crisi fran­cesa cons­ti­tuirà una amenaça real per a l'euro i per a la con­tinuïtat de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees en la forma que hem vist en les dar­re­res dècades. És a dir, en una Europa en la qual Ale­ma­nya dis­si­mu­lava la seva potència i França apa­ren­tava tenir el lide­ratge polític.