Atur, inflació, dèficit, deute... i el benestar?
Si un economista hagués analitzat la situació a Tunis fa només 5 anys, hauria pogut comprovar que les seves xifres macroeconòmiques eren millors que les d'Alemanya: creixement elevat del PIB, baixa inflació, dèficit i deute públics sota control i baixos nivells d'atur. El que l'economista no hagués demanat era informació sobre el nivell de benestar o de satisfacció amb la vida dels ciutadans, però si ho hagués fet s'hauria adonat que la situació no era tan idíl·lica com semblava. No és casualitat que Tunis fos un dels països on la ‘primavera àrab' es va viure amb més intensitat
Les xifres d'atur registrat el mes de maig han estat rebudes pels nostres governants amb una gran satisfacció i interpretades com a signes que (per fi) l'evolució del mercat de treball comença a canviar. Deixant de banda si aquesta lectura de les dades és correcta o no, no deixa de sorprendre'm l'atenció que cada vegada més reben les xifres macroeconòmiques relacionades amb la conjuntura econòmica: el ja esmentat atur, la inflació, el PIB, el dèficit públic, el deute públic, les exportacions, les matriculacions de vehicles... i la llista podria seguir gairebé fins a l'infinit. En l'Any Internacional de l'Estadística (vegeu http://socestadistic.org), aquesta no deixa de ser una bona notícia. De fet, un dels objectius d'aquesta celebració és augmentar la consciència pública sobre el poder i l'impacte de les estadístiques a la societat. Ara bé, crec també que cada vegada és més important examinar aquesta informació amb mirada crítica i intentar ampliar el procés de producció d'informació estadística a aquelles que realment preocupen la societat.
Segurament, els economistes tenim bona part de responsabilitat en la manera com utilitzem i presentem la informació estadística. A les XV Jornades d'Economia Mundial celebrades recentment a Santander, Mario Pezzini, director del Centre de Desenvolupament de l'OCDE, va posar un molt bon exemple d'aquesta situació. Si un economista hagués analitzat la situació a Tunis fa només 5 anys, hauria pogut comprovar que les seves xifres macroeconòmiques eren millors que les d'Alemanya: creixement elevat del PIB, baixa inflació, dèficit i deute públics sota control i baixos nivells d'atur. El que l'economista no hagués demanat era informació sobre el nivell de benestar o de satisfacció amb la vida dels ciutadans, però si ho hagués fet s'hauria adonat que la situació no era tan idíl·lica com semblava. No és casualitat que Tunis fos un dels països on la “primavera àrab” es va viure amb més intensitat.
A LES BECEROLES.
Aquesta nova perspectiva també s'està adoptant a casa nostra en entorns i problemàtiques més propers. En un treball clarament innovador des d'aquesta perspectiva , que es va presentar recentment a dos actes organitzats per l'Associació Catalana de Ciència Regional a l'Òmnium Cultural i a l'Ateneu, els economistes Àlex Costa i David Royo analitzen la separació entre Txèquia i Eslovàquia a principis de la dècada dels anys 90 del segle passat per tal de veure si és possible extreure'n alguna lliçó per al procés que viu Catalunya.
L'anàlisi de l'evolució de les principals macromagnituds macroeconòmiques no mostra que aquesta separació hagi tingut cap efecte significatiu sobre cap dels dos països. A partir d'aquests resultats i fins i tot tenint en compte les peculiaritats del cas català i espanyol, conclouen que el més probable seria que no hi hagués una millora substancial per a Catalunya en el cas de la separació.
Per tant, si l'evolució macroeconòmica no sembla l'indicador substancial per determinar un possible escenari futur, cal anar més enllà i analitzar i plantejar alguns aspectes que són realment importants i proposen centrar el debat en diferents indicadors relacionats amb el benestar. Com afectaria una possible independència el benestar de la societat catalana? Segur que ben aviat apareixeran nous estudis que intentaran donar resposta a aquesta pregunta.
La importància de la ‘replicabilitat' quan analitzem estadístiques
Un dels estudis acadèmics més referenciats a l'hora de justificar les polítiques d'austeritat i consolidació fiscal com a condició necessària per impulsar el creixement en un context de crisi és el de Reinhart i Rogoff, en què concloïen que quan la taxa d'endeutament públic d'un país superava el 90%, el creixement econòmic es reduïa brutalment fins a situar-se en valors negatius. Recentment, Hendorn, Ash i Pollin van demostrar que aquesta conclusió no es mantenia quan es corregien alguns errors en les fórmules d'Excel que havien utilitzat Reinhart i Rogoff. Aquesta nova evidència no qüestiona l'existència d'una correlació negativa entre endeutament i creixement, però sí que desmenteix clarament aquest límit del 90%. Aquest exemple posa de manifest la importància que té la transparència amb les dades utilitzades i els procediments aplicats en la recerca científica. La possibilitat de replicar estudis previs és el que permet identificar aquest tipus d'errors i avançar en el coneixement.
