La llei d'unitat de mercat
La setmana passada llegíem en aquestes pàgines que, en el conjunt de la Unió Europea, només una de cada quatre pimes exporta en l'àmbit comunitari i només una de cada vuit surt d'aquest àmbit per vendre, és a dir, opera en l'àmbit internacional. Si en lloc d'analitzar les pimes ens centrem en les empreses manufactureres del conjunt de l'estat, segons l'Enquesta Industrial d'Empreses de 2011 elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística, al voltant del 70% de les seves vendes es van realitzar a l'Estat espanyol, el 20% a altres països de la Unió Europea i el 10% restant a altres àrees geogràfiques. Segons la mateixa font, les empreses catalanes destinen al voltant d'un 30% de la seva producció al mercat català, un 40% a la resta de l'estat, i el 30% restant als mercats exteriors. Tal i com es pot observar al gràfic, més de la meitat de les exportacions catalanes a la resta de l'estat es concentren únicament en quatre comunitats autònomes (Comunitat Valenciana, Aragó, Madrid i Andalusia) i el mateix passa amb les compres que es fan des de Catalunya a la resta de l'estat.
Aquestes xifres posen de manifest la clara importància del mercat interior, però també que els fluxos comercials entre totes les diferents comunitats autònomes són limitats. En aquest context, el passat divendres 5 de juliol el govern espanyol va aprovar al Consell de Ministres la llei d'unitat de mercat. Des d'una perspectiva econòmica, aquesta llei té com a principal objectiu reduir les càrregues administratives de les empreses a l'hora d'operar a les diferents comunitats autònomes i, segons els càlculs realitzats pel Ministeri d'Economia i Competitivitat, s'espera que tingui un impacte econòmic a llarg termini de l'1,5% del PIB gràcies a l'augment de productivitat derivat d'aquesta política. S'espera també que la major competència entre empreses derivada del major nombre d'operadors en un determinat territori pugui traduir-se en menors nivells de preus i, per tant, repercutir de manera favorable sobre els consumidors. De fet, tal i com es mostra al requadre, l'experiència en el procés de transposició de la directiva europea de serveis (clarament inspiradora de la llei) mostra un impacte econòmic similar.
Els principals instruments a través dels quals es vol aconseguir aquesta reducció de càrregues sobre les empreses i avantatges sobre els consumidors són dos: en primer lloc, la implantació d'una finestreta única i, en segon lloc, i potser el tret més destacat de la llei, la creació d'un sistema de llicència única. És a dir, es pretén que les empreses només hagin de sol·licitar una llicència en una sola comunitat autònoma i que, de manera automàtica, puguin comercialitzar els seus productes immediatament a tot l'Estat sense cap requisit addicional. No seria així en el cas d'implantació en el territori, en què sí que haurien de complir la normativa d'aquella comunitat.
CONFLICTE D'INVASIÓ.
El mateix CES reconeix que seria pràcticament impossible dur a terme aquest procés sense cap tipus d'impacte pressupostari, és a dir, a cost zero per a les administracions implicades, per la qual cosa caldria valorar també si és el millor moment per implementar aquest tipus de mesures.
Tornant a la semblança entre aquesta llei i altres normatives autonòmiques relacionades amb els serveis, com ara la llibertat d'horaris comercials o la regulació en la implantació de grans equipaments comercials, no està clar que els efectes econòmics d'una desregulació en el context actual fossin realment positius. Si portem més convidats a la nostra festa d'aniversari sense comprar un pastís més gran, el tros que ens tocarà serà cada vegada més petit.
L'impacte econòmic de la directiva europea de serveis
El juny de 2012 la Comissió Europea va analitzar l'impacte econòmic dels avenços fins aquell moment en la transposició de la directiva europea de serveis. Aquest impacte se situava al voltant del 0,8% del PIB (tot i que variava entre el 0,3% i l'1,5% del PIB als diferents països) i podria arribar a situar-se al voltant de l'1,2% del PIB a llarg termini. L'impacte de la “finestreta única de la directiva de serveis” (www.eugo.es) també va ser avaluat en aquell mateix informe (Economic Paper 456 de la DG ECFIN de la Comissió Europea). Es va quantificar que aquesta mesura havia contribuït fins aquell moment a un augment del PIB del 0,13% i que podria arribar a situar-se al voltant del 0,21% a llarg termini.