Amb la frivolitat a què ens té acostumats, el senyor Rajoy va passar per la reunió del Cercle d'Economia i va declarar –en una clara al·lusió a Catalunya i a la seva voluntat d'independència –que “els països petits no compten per a res”-. Als pocs dies, el senyor Lucena, representat del PSOE a Catalunya, va confirmar l'opinió del seu col·lega, remarcant la seva evidència.

El primer que cal assenyalar és que “el comptar més o menys” no significa absolutament res. Un home bo com George E. Moore, un dels grans filòsofs analítics de la història, els hauria plantejat la pregunta crítica: “Què volen dir exactament quan diuen que «no compten»? Com es dimensiona aquesta variable?”

Està clar que no els podem demanar a uns senyors que han fet de la política una professió ben remunerada i que viuen fent declaracions de forma contínua, que se centrin i precisin. Si ho féssim, ens adonaríem que les seves llacunes són majúscules.

Com a molt al que podem arribar és a comprendre que quan parlen d'un país, estan pensant en ells mateixos i en la seva quota de poder. Però, què té a veure això amb la qualitat de vida de la ciutadania? La seva anàlisi, humanament comprensible, parteix d'un doble error de concepte: creuen que Espanya és big (gran en població, territori, etcètera) i great (gran en importància, excepcionalitat). I ni l'un, ni l'altre.

Si deixem la subjectivitat a un costat i ens limitem a criteris objectius, cal analitzar quins són aquells països que destaquen de la resta per la seva competitivitat, mesurada en prestacions econòmiques, eficiència de l'administració pública, infraestructures i eficiència empresarial. És per això que hem de recórrer als resultats que ens ofereix l'IMD (International Institute for Management Development des de 1989. En el seu conjunt es revisen 333 atributs. El rànquing del 2013 no varia gaire respecte a anys anteriors. Vegem els quinze països que ho lideren. Són, per aquest ordre, Estats Units, Suïssa, Hong-Kong, Suècia, Singapur, Noruega, Canadà, Alemanya, Qatar, Taiwan, Dinamarca, Luxemburg, Holanda, Malàisia i Austràlia.

Si ens atenim al criteri poblacional (big), només hi ha dos països amb major població que l'Estat espanyol (47,3 milions d'habitants), que són Estats Units (316) i Alemanya (80). Entre 20 i 40 es troben Canadà, Malàisia, Taiwan i Austràlia. Entre 10 i 20, Holanda. Entre 5 i 10, Suïssa, Hong-Kong, Suècia, Singapur, Noruega i Dinamarca (en aquest grup estaria Catalunya (7,5). Per sota de 5 estan Qatar (2 milions) i Luxemburg (500.000).

Tornant a si “comptes més o menys”, de res serveix que “comptis molt” si després no es tradueix en prestacions concretes que arribin al ciutadà. Dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (acceptem que tenen molt poder), només Estats Units destaca en el rànquing de l'IMD.

Potser el senyor Putin té molt poder, però de què els serveix als 142 milions de russos el poder del senyor Putin?

Un segon nivell d'anàlisi, al qual no es presta suficient atenció, és veure què tenen en comú els dos països grans del grup: Estats Units i Alemanya. Doncs què tenen les mateixes estructures d'Estat: són països federals (repartiment de poders equilibrat entre els estats i el poder central). Per contra, no és d'estranyar que els “grans” Estats centralistes de la Unió Europea (França i Itàlia) ocupin els llocs 28 i 44. I que l'Estat Espanyol es trobi en el 45. S'apunta una hipòtesi: a major centralitat, menor competitivitat.

Per aprofundir en aquesta hipòtesi, cal recordar dues coses. La primera és que les estructures d'Estat d'aquests països “perdedors” són molt pesades i molt cares. S'ajusten al model colonial, sense que existeixin ja les colònies. La segona és que les forces centrífugues (la Comissió Europea, el BCE, l'OTAN, etcètera) s'han emportat moltes funcions i tasques, i les forces centrípetes –governs territorials- han fet el mateix. Amb la qual cosa, aquestes estructures queden com a col·lectius innecessaris que lluiten per subsistir. Tot procés de recentralització tendeix al fracàs per ineficient i ineficaç.

“Comptar o no comptar” manca de sentit. El millor que podrien fer alguns polítics és respectar aquell consell que diu: No trenquis el silenci si no és per millorar-lo. És clar que llavors semblarien muts.