Dis­sabte a la nit vam viure la ter­cera der­rota de Madrid com a seu dels Jocs. Tot i que molta gent va patir una gran decepció, crec que la decisió dels mem­bres del COI de no donar els Jocs a un estat en fallida econòmica i amb casos de cor­rupció política i espor­tiva oberts és del tot lògica. És més, m'atre­vi­ria a dir que la des­pesa de la pre­pa­ració del pro­jecte i d'enviar una expe­dició amb 90 per­so­nes a Bue­nos Aires, men­tre encara es patei­xen greus reta­lla­des soci­als, és una fri­vo­li­tat que desa­cre­dita per si mateixa qual­se­vol can­di­da­tura. De fet, en les rodes de premsa que els repre­sen­tants de la can­di­da­tura madri­le­nya van fer a Bue­nos Aires, alguns peri­o­dis­tes inter­na­ci­o­nals els van fer pre­gun­tes en aquest sen­tit, cosa que con­trasta amb l'extra­or­dinària manca de rea­lisme dels mit­jans esta­tals que pro­nos­ti­ca­ven una victòria fàcil. La idea d'orga­nit­zar uns Jocs en aquest con­text és deli­rant. Ara bé, amb una mica d'autocrítica, aquests matei­xos argu­ments els podem apli­car a la futura can­di­da­tura de Bar­ce­lona-Piri­neus: la rea­li­tat econòmica i social de Bar­ce­lona no és dife­rent de la de Madrid i inver­tir diners en infra­es­truc­tu­res turísti­ques men­tre es redu­ei­xen les pres­ta­ci­ons sanitàries o en edu­cació a la majo­ria dels ciu­ta­dans és del tot inex­pli­ca­ble, en par­ti­cu­lar, quan ha estat demos­trat que ser seu olímpica no és per si mateix un impuls a l'eco­no­mia (Ate­nes 2004). D'altra banda, és clar que el turisme és una font impor­tant d'ingres­sos per al nos­tre país, però a la llarga el mono­cul­tiu del turisme no ha solu­ci­o­nat el pro­blema de l'atur, la pre­ca­ri­e­tat labo­ral i la manca de redis­tri­bució social: seguim en el 24% d'atu­rats, i mal­grat el rècord de visi­tants regis­trats aquest estiu a Cata­lu­nya encara han aug­men­tat lleu­ge­ra­ment. Quant a les diferències soci­als, s'han agreu­jat des de l'inici de la crisi. A més, lamen­ta­ble­ment, aquest pro­jecte de rellançar l'eco­no­mia amb uns Jocs Olímpics sona a repe­tir el model de bom­bo­lla immo­biliària i de cor­rupció que ja hem vis­cut, i que si bé el 92 va fun­ci­o­nar, en el Fòrum del 2004 ja va fra­cas­sar estre­pi­to­sa­ment. Si volem ser la capi­tal d'un nou estat amb un pro­jecte engres­ca­dor, hau­ria d'estar fona­men­tat en unes bases econòmiques més inno­va­do­res, més jus­tes i més dura­do­res. No hauríem de mal­ba­ra­tar tant esforç ni tanta il·lusió per repe­tir models pas­sats, ni per repro­duir models de què volem fugir. Per tant, pot­ser convé com­pren­dre quins pro­ble­mes de base ha tin­gut la can­di­da­tura madri­le­nya, que ha anat a expli­car con­tes de fades als mem­bres del COI (con­tes, per cert, que a Espa­nya ser­vei­xen per gua­nyar amb majo­ria abso­luta i fora ser­vei­xen per fer el ridícul olímpi­ca­ment), abans de repe­tir els errors dels altres i viure, igual que ells, una con­ti­nua i caríssima nit de la mar­mota olímpica.