Les autoritats institucionals de la Unió Europea no haurien de considerar el procés sobiranista català (i escocès) de manera aïllada. Avui, la UE pateix una forta crisi institucional que ha reforçat els moviments euroescèptics al llarg del continent. Bons exemples són la quasi entrada d'un partit alemany d'aquestes característiques al Bundestag, el suport que obté l'opció de sortir de la UE a les enquestes del Regne Unit o el rebuig creixent del sud d'Europa derivat de les polítiques d'austeritat. Les dades del think tank European Council on Foreign Relations mostren com els ciutadans de 12 països han reduït significativament la confiança en la Unió Europea des del 2007, entre ells el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Holanda. Espanya és la que presenta la segona menor confiança en la Unió, només al darrere de Grècia. Catalunya, en canvi, s'ha caracteritzat sempre pel seu europeisme, entenent que la via europea permetia la modernització i democratització cultural d'Espanya. L'esperança era i és aconseguir un millor encaix dins de la nova Europa que aquell assolit – o per assolir- dins d'Espanya. Potser seguint la màxima d'Ortega y Gasset, “Espanya és el problema i Europa la solució”, frase que aviat complirà cent anys.

Sembla clar que la coordinació de missatges de la Comissió i altres membres institucionals de la Unió plantegen d'entrada que els tractats donarien l'esquena a un poble que vol decidir democràticament el seu futur per la via de les urnes. Sense més matís, sense argumentar fins a quin punt això és contradictori amb els principis de la Unió, ni valorar quines vies podrien superar aquest obstacle que expulsaria més de set milions de ciutadans europeus. Cop de porta. Torni vostè demà, quan sigui un estat, que això és un sindicat d'interessos dels estats nació.

No és l'objectiu d'aquest article valorar ara si per a Catalunya és vital seguir essent membre de la Unió Europea, tot i que algunes preguntes podrien enriquir el debat. Podria ser suficient (1) ser membre de l'EFTA per garantir el moviment lliure de mercaderies i (2) mantenir el passaport espanyol per a la mobilitat de les persones mentre es negocia el retorn en un marc legislatiu i regulatori que reproduís el de la Unió? Aquest article, però, pretén assenyalar que la UE hauria d'adonar-se del risc de donar l'esquena als europeistes catalans, obrint la porta de sortida i donant oportunitat a mostrar que fora de la Unió s'hi pot viure molt bé. Voldrà la Unió Europea establir aquest precedent? S'arriscarà a convertir Catalunya en el referent dels euroescèptics? La independència pot sortir bé o malament en termes materials. Ja ho sé, sabem que no és només l'economia el que ens ha portat fins aquí. Quina pèrdua seria no aprofitar l'oportunitat de fer un país nou i millor si només ens mogués l'interès material! Però si Catalunya se'n surt, també en l'àmbit econòmic, potser hi haurà cua a la porta de sortida de la Unió Europea per agafar més aviat que tard la via catalana.