Gran angular

Núñez de Balboa i la Batalla del Pacífic

Alguns diaris han recollit aquests dies que el 27 de setembre de 1513 Vasco Núñez de Balboa, un extremeny de Jerez de los Caballeros, va ser el primer europeu que va albirar l'oceà Pacífic, que, inicialment, va batejar com a mar del Sud en un moment que -com recordava el professor Tamames en un curs en què vaig participar a la Universitat Menéndez y Pelayo- Stefan Zweig va incloure, en el seu llibre de 1927, con a un dels moments estel·lars de la humanitat.

La historia de Vasco Núñez de Balboa i els seus 67 de la fama dóna per fer novel·les de tot tipus però allò important és que va obrir a l'Occident unes noves perspectives que ara -cinc segles després- tenen una importància econòmica cabdal: el Pacífic s'ha convertit en una zona de creixement econòmic mundial més fort que la vella Europa i que els Estats Units.

El Pacífic va ser, inicialment i després del viatge de circumval·lació de la Terra de Magallanes-Elcano i la presència de comerç estable entre Mèxic i Filipines amb el Galeón de Manila, en l'Spanish Lake, com diu el llibre d'Oskar Hermann Khristian que es va presentar ara fa un temps a Casa Àsia. Els posteriors viatges del Capità Cook a finals del segle XVIII farien que els anglesos anessin agafant predomini en la zona.

L'obertura del canal de Panamà -ara en procés d'ampliació amb participació d'empreses espanyoles- i la força dels Estats Units després de la guerra amb Espanya i la derrota de 1898, acabaria de liquidar la presència espanyola a la zona. Va ser la Segona Guerra Mundial amb l'enfrontament a la zona del Japó i dels EUA la que va introduir en la història del món el terme batalla del Pacífic, que jo utilitzo ara en un altre sentit.

EL PES DE L'ÀSIA-PACÍFIC.

No es tracta, però, de fer, aquí, una anàlisi recordant aquestes circumstàncies històriques, sinó de posar de relleu que malgrat aquest antecedent d'ara fa 500 anys el comerç i les inversions espanyoles al Pacífic són petits, la qual cosa és greu si tenim present que la zona d'Àsia-Pacífic ja no és avui una zona exòtica i marginada com va ser-ho durant segles després que Xina no sabés conservar el seu paper predominant a l'economia mundial després que els anglesos lideressin la revolució industrial i el comerç mundial posterior.

És cert que per a la majoria de les empreses espanyoles els mercats d'Àsia-Pacífic apareixen llunyans i amb pràctiques i barreres que només algunes grans empreses han arribat a superar: Dragados, Ferrovial, Acciona, OHL, Tecnicas Reunidas, CAF, SACYR, Centurión… Però el mercat pel qual donar la batalla és enorme i molt divers i comprèn des de països de l'OCDE, com EUA, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Japó, Mèxic i Xile, fins a petites illes-estats del Pacífic com Tuvalu o Vanuatu i una Papua Nova Guinea on coexisteixen tribus que parlen 800 idiomes i dialectes.

Pensem que els 21 països riberencs del Pacífic agrupats a l'APEC (Asia-Pacific Economic Cooperation) suposen el 55% del PIB mundial. Només Xina i l'Índia suposen el 40% de la població mundial i en un to una mica menys gran els 10 membres de l'ASEAN (Indonèsia, Malàisia, Filipines, Singapur, Tailàndia, Brunei, Myanmar, Cambotja, Laos i Vietnam) representen un mercat de 600 milions d'habitants (contra els ara 28 membres de la UE que representen 500 milions). Tres dels BRICS (grup de moda a l'economia mundial malgrat que ha moderat el seu creixement últimament) estan a la zona (l'Índia, Xina i Rússia).

Tot això no significa que molts països del Pacífic no hagin de superar problemes de tota mena: mediambientals, jurisdiccionals respecte a límits, financers, fiscals i fins i tot controvèrsies a l'Organització Mundial del Comerç, però la zona guanya en importància dia a dia per una taxa de creixement que últimament és 4 cops la del creixement mundial.

En tot aquest context la presència de les exportacions espanyoles és reduïda. Espanya suposa avui l'1,6% de les exportacions mundials però només arriba a capturar el 0,4% del mercat xinès i, també, el 0,4% del mercat de l'Índia. Per comparar es pot recordar que Alemanya, que suposa el 8,35 de les exportacions mundials ocupa el 5,6% del mercat xinès i França, que suposa el 3,4% de les exportacions mundials, cobreix l'1,2% de les compres mundials de Xina.

Comparant aquestes xifres amb el grau de penetració espanyola als mercats europeus les diferències resulten eloqüents. El 62% de l'exportació espanyola es ven als mercats de la UE en què assolim una quota de mercat de 3,1%, mentre que l'exportació espanyola als 48 països asiàtics i als 12 del Pacífic només representa el 7% de les nostres vendes a l'exterior, la qual cosa equival a només el 0,3% de les compres mundials d'aquests països. És il·lustratiu pensar que Xina és el tercer subministrador d'Espanya mentre que per a les empreses espanyoles Xina només és el dotzè client.

Avui no parlaré de la competitivitat xinesa ni que Xina s'ha convertit en la fàbrica del món perquè aquests fulls només pretenen recordar que als 500 anys de l'arribada de Núñez de Balboa al Pacífic queda per fer molta batalla per poder penetrar més i millor als mercats del Pacífic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.