Canvis d'usos en l'activitat (1)
El dinamisme de les economies obertes, com la catalana, que viuen, des dels seus orígens, en interacció amb un entorn molt ampli, ha anat generant la necessitat de canviar els usos de moltes construccions destinades, inicialment, a un us molt determinat. Els analistes del món català han descobert que aquests canvis s'han anat fent, en general, de forma eficaç, amb bons resultats, i amb una bona dosi d'imaginació.
Un dels primers episodis d'aquest procés és exemplar. Es tractava, a partir de 1854, d'enderrocar la gran ciutadella militar construïda després de 1714, destruint, absurdament, una part del teixit urbà de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, es tractava d'enderrocar-la, començant per les muralles, és clar, però aquell espai seria destinat a parc central d'una ciutat industrial que havia crescut molt. I l'arsenal i l'església de la ciutadella es reutilitzarien. El dipòsit d'armes i municions esdevindria, molts anys més tard, al 1932, la seu del Parlament català. La paraula substituiria la pólvora. L'església de la ciutadella seria transformada en un institut de batxillerat.
La fita que seguí fou un senyal dels nous temps. La modèlica fàbrica tèxtil Batlló, situada a l'Eixample Cerdà, dins el terme municipal de les Corts de Sarrià, i projectada amb les voltes reinventades per Rafael Gustavino, abans del seu salt a Nova York, esdevingué, a partir de 1910, la peça central de la Universitat Industrial de Catalunya. El Vapor Batlló esdevindria el primer vapor universitari.
L'endemà de l'Exposició Internacional de 1929, la crisi econòmica i l'esclat de la revolució democràtica de 1931 van dur a unes ràpides reutilitzacions de les construccions lligades a l'Exposició. Els grans hotels de la plaça d'Espanya de Barcelona construïts per acollir els visitants de l'Exposició van esdevenir les escoles públiques Francesc Macià. Amb unes 3.000 noves places! El palau reial i els jardins de Pedralbes van esdevenir parc públic municipal i residència d'estudiants. El pavelló de la Companyia de Tabacs de Filipines esdevingué el Parvulari Forestier. Una de les pedreres de Montjuïc fou transformada en jardí botànic, gràcies a la perícia de Pius Font i Quer.
El capítol següent inclou la reutilització, iniciada el 1937, de les drassanes de Barcelona esdevingudes caserna com a nou Museu Marítim de Catalunya. Un ús previsible. El que no era tan previsible era la transformació de les naus de l'Hospital de la Santa Creu (que es començà a construir el 1401) en la Biblioteca Nacional de Catalunya. Ni que la Casa de Convalescència situada al costat de l'hospital esdevingués la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, la màxima acadèmia catalana.
Tampoc no era previsible que, el 1963, un palau gòtic-renaixentista del carrer Montcada situat en un sector mig abandonat de la Barcelona Vella fos adaptat per a fer-ne el primer i innovador Museu Picasso del món. El model ha tingut tant d'èxit que ha estat reinventat unes quantes vegades: un teatre abandonat de Figueres esdevindria Museu Dalí, una editorial de Barcelona s'ha adaptat com a Fundació Tàpies, el mercat municipal d'Agramunt és Espai Guinovart. El cas de la fàbrica de ciment de Sant Just Desvern transformada, a partir de 1973, en estudi i habitatge de Ricard Bofill és, potser, el més espectacular.
D'ençà dels anys 1970, els de la Transició, els canvis d'usos s'han multiplicat: els ajuntaments, les diputacions, la Generalitat i les caixes n'han estat les avançades. Però també n'ha protagonitzat el sector privat. Als darrers anys sembla que les seus d'entitats bancàries han trobat un nou ús: al passeig de Gràcia de Barcelona, el banc Hispano-Americà o Banca Catalana han esdevingut hotels, i el Banc de Sabadell, una botiga de roba. Gairebé simbòlicament, la Casa Cambó, a la Via Laietana, on es localitza, per exemple, la Fundació Bernat Metge, també és un hotel, un exemple més de la “indústria de forasters” que algú va començar a proposar, amb raó, als primers temps del segle XX.
Les colònies industrials
Les colònies tèxtils, mineres, químiques, agrícoles, catalanes, construïdes seguint alguns rius a partir de 1840, han protagonitzat una part important del creixement industrial català sense carbó. L'olor de colònia s'ha sentit molt més del que semblava. Al segle XXI, la reutilització intel·ligent d'aquestes microciutats i de moltes de les seves construccions i instal·lacions (que han esdevingut tècnicament obsoletes) és una qüestió no menor.
