Vaig escol­tar per pri­mer cop aquest terme, “alfa­be­tit­zació finan­cera”, fa uns quinze anys, a Muriel Sie­bert, la broker nova­ior­quesa cone­guda com la “pri­mera dona de les finan­ces”. La senyora Sie­bert, a qui ja vaig conèixer mig reti­rada dels seus nego­cis, estava, però, inten­sa­ment dedi­cada a la filan­tro­pia, espe­ci­al­ment a aju­dar les dones a estar més pre­sents en el sec­tor finan­cer i a pro­por­ci­o­nar-los edu­cació finan­cera. Em va expli­car per pri­mer cop els grans avan­tat­ges com­pro­vats que s'obte­nen de pro­por­ci­o­nar cul­tura –conei­xe­ments i apti­tuds- finan­cera als ciu­ta­dans. Eren, són de fet, avan­tat­ges vin­cu­lats al foment de l'estalvi, a evi­tar o reduir els casos de sobre­en­deu­ta­ment i moro­si­tat, a faci­li­tar una inversió ade­quada dels roma­nents finan­cers, però sobre­tot avan­tat­ges deri­vats de capa­ci­tar-nos perquè ens fem res­pon­sa­bles de les nos­tres finan­ces per­so­nals i del nos­tre “futur finan­cer”. Capa­ci­tats per saber el que cal fer i a qui dema­nar con­sell pro­fes­si­o­nal.

Aquesta alfa­be­tit­zació finan­cera (finan­cial lite­racy) o com­petència finan­cera (finan­cial capa­bi­lity) o, més genèrica­ment, edu­cació finan­cera (finan­cial edu­ca­tion) va por­tar-se a terme, fins a l'últim canvi de segle, sobre­tot a través d'un con­junt d'ini­ci­a­ti­ves, sobre­tot pri­va­des, i con­cen­tra­des en països anglo­sa­xons.

Des de lla­vors, i impul­sada espe­ci­al­ment per l'OCDE i per la UE, però ara també pel G-20 i altres orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals de caire més regi­o­nal (APEC, per exem­ple), està sent entesa, accep­tada i pro­mo­guda per molts països que li estan donant pri­o­ri­tat crei­xent. No tots amb un grau de desen­vo­lu­pa­ment ele­vat, ja que la “inclusió finan­cera” és una deri­vada de l'alfa­be­tit­zació, i essen­cial com a reque­ri­ment de polítiques econòmiques a mol­tes zones en vies de desen­vo­lu­pa­ment.