El Professor Franz de Copenhaguen
Amb gairebé un any de retard, a principis de novembre es va publicar la convocatòria competitiva dels programes del pla estatal de recerca científica, tècnica i d'innovació 2013-2016. Aconseguir una avaluació positiva dels projectes presentats a aquesta convocatòria representa, d'una banda, un reconeixement de la recerca duta a terme pels investigadors que formen part del projecte, però també, d'altra banda, disposar de finançament addicional per poder dur a terme la seva recerca. Dins aquest context, un dels objectius de l'estratègia de recerca del nostre país consisteix a augmentar la capacitat d'atracció d'investigadors altament qualificats d'altres països, així com la reincorporació d'investigadors espanyols actualment a l'estranger en el nostre sistema de recerca amb l'objectiu de potenciar la nostra capacitat d'innovació i, sobretot, de transferència tecnològica a les empreses que hauria de contribuir al canvi de model productiu i, per tant, a la tan desitjada i esperada recuperació econòmica.
El problema és que no estem sols en aquesta cursa. Tal com han analitzat Carsten Fink, Ernest Miguélez i Julio Raffo, investigadors de l'Organització Mundial de Propietat Intel·lectual (WIPO), vinculada a l'ONU, molts països estan debatent en l'actualitat com poden reformar les seves polítiques d'immigració i de recerca per tal de ser capaços d'atraure investigadors de primer nivell que els permetin millorar la seva capacitat d'innovació i d'emprenedoria. Segons aquests autors, un de cada tres guanyadors del premi Nobel treballaven fora del seu país de naixement en el moment de rebre el premi. De fet, i a partir de la construcció d'una base de dades específica a partir de l'anàlisi del registre de patents, la mobilitat dels inventors és molt superior a la del conjunt de la població. Segons els seus càlculs, si l'any 2005 només un 2% de la població mundial vivia en un país diferent del país on va néixer, aquesta xifra era del 5% per als individus més qualificats i del 10% per als inventors. Segons Paula Stephan, investigadora de l'NBER i de la Universitat de l'estat de Geòrgia, als Estats Units aproximadament la meitat dels doctorats en ciència i enginyeria van néixer en un país estranger. De fet, d'acord amb els seus càlculs, el país amb una proporció més elevada d'investigadors nascuts a l'estranger és Suïssa (56,7%), seguit del Canadà (46,9%), Austràlia (44,5%) i, en quarta posició, els Estats Units (38.4%), mentre que els països amb una proporció més baixa són el Japó (5%) i Itàlia (3%). Ara bé, els Estats Units són de lluny els que tenen més capacitat d'atracció d'inventors: segons Fink, Miguélez i Raffo, gairebé el 60% dels inventors que viuen fora del seu país viuen als Estats Units. De fet, hi ha quinze vegades més inventors estrangers als Estats Units que inventors nord-americans en altres països. La contribució dels inventors immigrants a la capacitat innovadora dels Estats Units no és menor: representen gairebé el 20% del total d'inventors.
Però quines són les claus de l'èxit dels Estats Units? Com aconsegueixen liderar la carrera global per “fitxar” els millors científics? Els estudis de Stephan mostren que pràcticament no hi ha diferències entre científics de diferents països d'origen quan es tracta d'assenyalar els principals motius que els van portar als Estats Units, tot i les recances que suscita en moltes cultures l'adopció de l'estil de vida americà. En primer lloc, la raó principal era l'oportunitat de progressar des del punt de vista professional (o sigui la persecució de l'American dream en l'àmbit de la recerca; la segona raó era la possibilitat d'interactuar i col·laborar amb els acadèmics de més prestigi dins els diferents camps (el que els economistes anomenem “economies d'aglomeració”; disposar dels millors científics atrau científics també molt bons, cosa que crea un cercle virtuós que es retroalimenta de manera positiva). En canvi, els motius familiars o millores salarials eren entre les últimes raons que adduïen per desplaçar-se als EUA. Aquesta investigadora també va analitzar els factors que influeixen en la decisió de tornar al país d'origen. El fet que els països disposessin o no de polítiques orientades a la seva reincorporació no semblava tenir cap efecte en la decisió de retornar. Els únics factors adduïts van ser raons personals o familiars.
QUÈ PODEM FER?