La discussió metodològica sobre les balances fiscals segueix formant part del debat públic, per bé que a aquestes altures el seu ressò ja és menor i té un paper marginal en l'opinió dels ciutadans, que, donada la pèrdua de confiança entre grups, ja han pres una decisió sobre a qui es creuen i a qui no. Les balances no són només importants per al dividend fiscal de la secessió, sinó també per identificar quin és el nivell de solidaritat imposat pel sistema de finançament dins d'Espanya i si aquesta xifra és acceptada o no pels qui som contribuents. De fet, aquesta solidaritat obligada però acceptada amb naturalitat és un dels elements que identifiquen les nacions, ja que estem més disposats a ajudar a qui ens és proper –i per tant amb qui podem empatitzar més- i no necessàriament a qui més ho necessita. No és fàcil d'empatitzar amb aquells que no et reconeixen, no et respecten i et tracten d'insolidari, tant si el volum de la solidaritat és d'un 9% com d'un 0,5%.

Tanmateix, Josep Borrell ha guanyat aquests dies una certa notorietat per la seva defensa de la no-neutralització de les balances. La seva insistència que la independència no aportaria la disponibilitat dels 16.000 milions d'euros només s'explica metodològicament per la defensa d'aquesta no-neutralització, que és el mateix que acceptar que els deutes poden no pagar-se. Curiosament, Josep Borrell, cèlebre per la seva enganxada amb Aznar pel concepte de “devengo”, avui defensa que per calcular els saldos fiscals de les comunitats no cal tenir en compte si l'origen dels ingressos és el deute públic, i que aquest deute cal pagar-lo en algun moment.

Un dels problemes pràctics dels arguments de Borrell –més enllà dels conceptuals, de consens a l'acadèmia- és que la no-neutralització faria que pràcticament totes les comunitats tinguessin superàvits, alguns d'enormes -superiors al 20%- com si no existissin contribuents i receptors nets. Quin ministre d'Hisenda i quin president de comunitat autònoma receptora admetria aquestes xifres? De què servirien les balances?

No podem obviar que hi podria haver la voluntat d'introduir dubtes sobre la precisió i objectivitat de les balances. Però també és cert que podria obeir a una manera diferent d'entendre els deutes i les obligacions compromeses amb tercers. Tal com revisen Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff en els seus estudis sobre crisis de deute, el regne d'Espanya apareix com el líder en nombre de fallides de la seva hisenda. L'escenari de fallida no és aliè a la cultura espanyola i pot ser més acceptat i considerat com a possibilitat que en altres indrets. Eduard Punset, conegut divulgador científic, va dir que no podem estar segurs que morirem perquè encara no hem mort. És com si Josep Borrell –sense la simpatia de Punset- defensés que no podem estar segurs que pagarem els deutes perquè encara no els hem pagat. La diferència és que Punset no té precedents propis sobre la seva mort, però en canvi el regne d'Espanya sí que ha deixat de pagar els deutes massa vegades per pensar que això no pot tornar a succeir. Esperem que ningú gestioni amb els mateixos criteris les seves finances personals.