Borrell, Punset i el deute

La dis­cussió meto­dològica sobre les balan­ces fis­cals segueix for­mant part del debat públic, per bé que a aques­tes altu­res el seu ressò ja és menor i té un paper mar­gi­nal en l'opinió dels ciu­ta­dans, que, donada la pèrdua de con­fiança entre grups, ja han pres una decisió sobre a qui es cre­uen i a qui no. Les balan­ces no són només impor­tants per al divi­dend fis­cal de la secessió, sinó també per iden­ti­fi­car quin és el nivell de soli­da­ri­tat impo­sat pel sis­tema de finançament dins d'Espa­nya i si aquesta xifra és accep­tada o no pels qui som con­tri­bu­ents. De fet, aquesta soli­da­ri­tat obli­gada però accep­tada amb natu­ra­li­tat és un dels ele­ments que iden­ti­fi­quen les naci­ons, ja que estem més dis­po­sats a aju­dar a qui ens és pro­per –i per tant amb qui podem empa­tit­zar més- i no necessària­ment a qui més ho neces­sita. No és fàcil d'empa­tit­zar amb aquells que no et reco­nei­xen, no et res­pec­ten i et trac­ten d'inso­li­dari, tant si el volum de la soli­da­ri­tat és d'un 9% com d'un 0,5%.

Tan­ma­teix, Josep Bor­rell ha gua­nyat aquests dies una certa noto­ri­e­tat per la seva defensa de la no-neu­tra­lit­zació de les balan­ces. La seva insistència que la inde­pendència no apor­ta­ria la dis­po­ni­bi­li­tat dels 16.000 mili­ons d'euros només s'explica meto­dològica­ment per la defensa d'aquesta no-neu­tra­lit­zació, que és el mateix que accep­tar que els deu­tes poden no pagar-se. Curi­o­sa­ment, Josep Bor­rell, cèlebre per la seva engan­xada amb Aznar pel con­cepte de “devengo”, avui defensa que per cal­cu­lar els sal­dos fis­cals de les comu­ni­tats no cal tenir en compte si l'ori­gen dels ingres­sos és el deute públic, i que aquest deute cal pagar-lo en algun moment.

Un dels pro­ble­mes pràctics dels argu­ments de Bor­rell –més enllà dels con­cep­tu­als, de con­sens a l'acadèmia- és que la no-neu­tra­lit­zació faria que pràcti­ca­ment totes les comu­ni­tats tin­gues­sin superàvits, alguns d'enor­mes -supe­ri­ors al 20%- com si no exis­tis­sin con­tri­bu­ents i recep­tors nets. Quin minis­tre d'Hisenda i quin pre­si­dent de comu­ni­tat autònoma recep­tora adme­tria aques­tes xifres? De què ser­vi­rien les balan­ces?

No podem obviar que hi podria haver la volun­tat d'intro­duir dub­tes sobre la pre­cisió i objec­ti­vi­tat de les balan­ces. Però també és cert que podria obeir a una manera dife­rent d'enten­dre els deu­tes i les obli­ga­ci­ons com­pro­me­ses amb ter­cers. Tal com revi­sen Car­men Rein­hart i Ken­neth Rogoff en els seus estu­dis sobre cri­sis de deute, el regne d'Espa­nya apa­reix com el líder en nom­bre de falli­des de la seva hisenda. L'esce­nari de fallida no és aliè a la cul­tura espa­nyola i pot ser més accep­tat i con­si­de­rat com a pos­si­bi­li­tat que en altres indrets. Edu­ard Pun­set, cone­gut divul­ga­dor científic, va dir que no podem estar segurs que mori­rem perquè encara no hem mort. És com si Josep Bor­rell –sense la sim­pa­tia de Pun­set- defensés que no podem estar segurs que paga­rem els deu­tes perquè encara no els hem pagat. La diferència és que Pun­set no té pre­ce­dents pro­pis sobre la seva mort, però en canvi el regne d'Espa­nya sí que ha dei­xat de pagar els deu­tes massa vega­des per pen­sar que això no pot tor­nar a suc­ceir. Espe­rem que ningú ges­ti­oni amb els matei­xos cri­te­ris les seves finan­ces per­so­nals.