Gran angular

Fet fora del teu país

Hi ha massa Ferrans fora i massa Ferrans dins que no volen marxar però que marxarien si algú els ajudés a fer-ho. I pitjor, n'hi haurà molts més, amb aquest ritme lentíssim, imperceptible per a la majoria, de recuperació econòmica, que tants guirigalls aixeca del govern i de les grans empreses adherides al poder

Cin­quanta-i-uns quants anys i trenta-i-molts tre­ba­llats. Molt tre­ba­llats. Casat i dos fills posta­do­les­cents. De cop, d'un dia per l'altre, vidu, sense feina i amb una impor­tant hipo­teca. “Ja sor­tirà alguna cosa” com a pen­sa­ment imme­diat que a poc a poc es deses­tima. Mesos tru­cant a por­tes, pre­gun­tant a cone­guts i a salu­dats. Sen­tint-se mala­ment cobrant l'atur i fent no res, i cap, però cap, bri d'espe­rança, ni pos­si­bi­li­tat que surti aquesta “alguna cosa”. Sen­tint-se un vell pre­ma­tur quan hau­ries de sen­tir-te en ple­ni­tud, pel que saps, per haver vis­cut, per haver arri­bat a l'equi­li­bri de la madu­resa. Cada cop més des­es­pe­rat, més sen­ti­ment d'inútil.

Per fi -real­ment no ho havia con­si­de­rat, pels nens, per la casa, per l'edat, per l'empenta i per justícia-, una tru­cada d'un amic empre­ne­dor que havia fet, o estava fent “les Amèriques” i que li ofe­ria una feina en un país emer­gent i neces­si­tat de Fer­rans amb experiència i acos­tu­mats a tre­ba­llar dur i bé. Els impa­ga­ments colla­ven, els nois eren bons estu­di­ants i ni es plan­te­java que ple­gues­sin per aju­dar el pare. A més, en què i fent què? Final­ment: “Ho pro­va­rem men­tre no surt res per aquí: pot­ser serà qüestió d'uns mesos.”

Fer les male­tes.

En Fer­ran, que no es diu Fer­ran però que és massa viu i real, va fer les male­tes fa dos anys. Els nois, aquí sols a la maleïda casa hipo­te­cada i ell, a l'altre cantó de món per pagar les quo­tes del crèdit i les fac­tu­res de la gana dels vint anys. Bon pro­fes­si­o­nal d'un ofici quasi des­a­pa­re­gut en la gran bom­bo­lla, el Fer­ran diu ara -poc con­vençut-, que li “van bé les coses”, és a dir, té la feina que li havien promès, fa les seves trans­ferències a fi de mes i de vega­des a la nit es des­perta pen­sant què hau­ria estat d'ell si aquesta única opor­tu­ni­tat no hagués apa­re­gut.

Pro­jecte de coo­pe­ració.

Vaig tro­bar-me el Fer­ran per casu­a­li­tat. Estava tre­ba­llant, para­do­xal­ment, en un pro­jecte de la coo­pe­ració espa­nyola, més ori­en­tat a la pro­pa­ganda i al “que­dar bé” que a cap ajuda huma­nitària. Pot­ser per això intacte sense reta­lla­des. Coo­pe­ració en aquest país que ara és recep­tor net d'immi­grants espa­nyols?

Fent turisme, de vega­des tracto de pas­sar des­a­per­ce­but quan veig, o millor sento, cata­lans o espa­nyols (ja ens tro­ba­rem a casa!), però en Fer­ran no en feia, de turisme, estava en plena feina: “Com sem­pre vaig suat com un porc!”, “no m'acos­tumo a aquesta humi­tat!!”. L'inici de xer­rada de rigor: “Com et va?”, “quant de temps fa?”. Però en Fer­ran no està per tòpics, ni per xer­ra­de­tes sobre el Barça ni sobre el temps. Se li nota, i l'aju­des que digui el que sent, el que porta a dins: “El meu país m'ha fet fora.” Efec­ti­va­ment, ni ho ha triat, ni ho hau­ria triat mai. Pot­ser no són edats però pot­ser no n'hi ha, d'edats, si no vols mar­xar.

Hi ha massa Fer­rans fora i massa Fer­rans dins que no volen mar­xar però que mar­xa­rien si algú els ajudés a fer-ho. I pit­jor, n'hi haurà molts més amb aquest ritme lentíssim, imper­cep­ti­ble per a la majo­ria, de recu­pe­ració econòmica, que tants gui­ri­galls aixeca del govern i de les grans empre­ses adhe­ri­des al poder.

Per això no vaig ser honest amb en Fer­ran. Ser-ho seria un acte idi­ota i que no por­ta­ria a res. No li vaig dir que molt pro­ba­ble­ment no tor­na­ria, almenys fins a la jubi­lació, i pot­ser mai més. Que el país no el tor­narà a neces­si­tar, ni el podrà aco­llir en la vellesa. Que a davant d'ell, hi ha un exèrcit de joves en atur que poden tre­ba­llar per la mei­tat de sou perquè no tenen ni fills ni hipo­teca. Que a més, ningú que pot fer alguna cosa per can­viar les coses, la fa. Que els que encara tenim feina, no aixe­quem la veu, o ni se'ns sent, per pro­tes­tar de com estan les coses. No li vaig dir que encara quasi tot­hom creu que el govern i les admi­nis­tra­ci­ons ens trau­ran, o ens volen treure, o ens poden treure del pou que l'ha fet fora a ell. Que la seva sor­tida ser­veix per allu­nyar un pro­blema i per reduir en una uni­tat el deno­mi­na­dor sobre el qual es cal­cula l'atur. Menys cer­ca­dors de feina, els que mar­xen, quina millora! Que mig país està per eman­ci­pa­ci­ons i no per orgues d'emi­grats, i que l'altre mig país està per tan­car-nos muts i a la gàbia i no per fer front a situ­a­ci­ons tràgiques. Tam­poc li vaig dir al Fer­ran que vigili, que cuidi la cadira perquè molts vin­dran dar­rere, sos­pi­rant per la seva feina. I tam­poc que els seus nanos pot­ser aca­ba­ran venint amb ell però per manca de feina i d'il·lusió de tro­bar-ne.

Inci­dir EN l'eco­no­mia.

És cert, no li vaig dir tot això però tam­poc li vaig dir que depèn de nosal­tres can­viar aquest trist pano­rama, aques­tes lúgubres pre­vi­si­ons. Que podem i hem de fer les coses de manera molt dife­rent. Que, sobre­tot, hem d'encar­re­gar a gent dife­rent que ens repre­senti i que tre­ba­lli en dele­gació nos­tra. Que es pot inci­dir en l'eco­no­mia d'un país i que hi ha pos­si­bi­li­tats de fer les coses bé, o almenys molt millor. Que el neces­si­tem i sobre­tot als seus fills en un país tan enve­llit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.