Gran angular

Canvi d'orientació de la política monetària?

És aquest el moment de començar a retirar gradualment la política monetària expansiva? Aquest és el repte a què s'enfronten tant Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), com Janet Yellen, la nova presidenta de la Reserva Federal. Mentre als Estats Units els tipus d'intervenció s'han situat a mínims històrics des de finals de 2009 i la política monetària ha seguit receptes menys ortodoxes, a la zona euro la reducció dels tipus d'interès es va produir més tard i l'inici de la recuperació també s'ha produït posteriorment, per la qual cosa la urgència sembla menor

Tal com comentava en el meu article del mes passat, per primera vegada des de l'inici de la crisi, les perspectives de creixement comencen a millorar i a revisar-se a l'alça, tant pel que fa al nostre entorn més proper com també al conjunt d'estats membres de la Unió Europea. Tècnicament, només Xipre continua en recessió. A la resta d'estats, la recuperació es consolida i la inflació està clarament per sota dels objectius fixats.

És aquest el moment de començar a retirar gradualment la política monetària expansiva? Aquest és el repte a què s'enfronten tant Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), com Janet Yellen, la nova presidenta de la Reserva Federal. Mentre als Estats Units els tipus d'intervenció s'han situat a mínims històrics des de finals de 2009 i la política monetària ha seguit receptes menys ortodoxes, a la zona euro la reducció dels tipus d'interès es va produir més tard i l'inici de la recuperació també s'ha produït posteriorment, per la qual cosa la urgència sembla menor. En tot cas, la principal diferència entre Estats Units i Europa és que a aquesta banda de l'Atlàntic els riscos de deflació, tot i reduïts, continuen presents en molts estats membres de la zona euro, inclòs l'Estat espanyol.

Si observem l'evolució recent de la taxa interanual de variació de l'Índex de Preus al Consum (IPC) a Catalunya, la tendència dels últims mesos mostra una clara desacceleració tot i que encara no ha arribat a valors negatius. Ara bé, podrem parlar en un futur immediat d'una caiguda sostinguda i generalitzada dels preus? La meva opinió és que encara estem lluny d'aquesta situació, però no es pot descartar del tot. De fet, algunes d'aquestes caigudes de preus tenen més a veure amb l'efecte estadístic derivat de canvis a determinades polítiques o l'impacte d'altres variacions exògenes que no pas a l'evolució real dels preus. Per exemple, d'una banda, a mijans de 2012 es va produir un augment dels tipus impositius de l'IVA que va tenir un fort impacte sobre els preus ja que les empreses el van repercutir sobre els consumidors. Així doncs, es va produir un fort increment en els nivells de preus durant principis de 2013 i, per tant, un augment de la taxa d' inflació per a aquests mesos. En canvi ara, a principis de 2014, la comparació es realitza amb un nivell de preus més alt que el que hauria estat si no s'hagués produït l'increment de l'IVA i, per tant, la taxa d'inflació és inferior senzillament per aquest efecte estadístic. D'altra banda, l'evolució dels preus energètics sembla haver frenat la tendència creixent que havia mostrat els últims anys i, per tant, contribueix a l'estancament global de preus, tot i que aquesta desacceleració podria ser únicament temporal davant els últims canvis a l'escenari geopolític. Que els nostres preus se situïn per sota de la mitjana del conjunt d'estats de la zona euro té aspectes positius ja que en un context d'estancament dels salaris no agreuja la pèrdua de poder adquisitiu dels consumidors i millora les possibilitats de vendre els nostres productes a nous mercats (com ho mostra l'evolució de les exportacions durant la crisi), però també negatius: el principal problema que la inflació se situï a nivells tan baixos és que dificulta enormement la reducció del deute (desapalancament).

Evolucions similars.

Si mirem el gràfic, veiem com, per exemple, inflació i creixement econòmic (aproximat per la taxa interanual del creixement del PIB) a Catalunya han seguit evolucions similars amb l'excepció dels últims trimestres. Aquest és el signe clar que no podem descartar un escenari de deflació. Davant aquesta situació, el BCE hauria de dedicar ara els seus esforços a aconseguir que ara que la inflació s'ha situat per sota de l'1% torni al seu valor de referència: el 2%, és a dir, hauria de ser simètric en els seus objectius i combatre tant una inflació elevada com una inflació excessivament baixa. Mentre que altres bancs centrals com ara el Banc d'Anglaterra reconeixent explícitament la simetria en els seus objectius, aquest no és el cas pel BCE. A banda de la Unió Bancaria, aquesta qüestió també hauria d'estar a l'agenda política per als pròxims mesos.

Pot la política monetària afectar el creixement a llarg termini?

Si bé la política monetària pot afectar l'evolució a curt termini de les principals variables macroeconòmiques, hi ha un ampli consens sobre la denominada “neutralitat a llarg termini” de la política monetària. Una política monetària expansiva que incrementi els diners en circulació en un país, mantenint-se constant la resta de variables, augmentarà momentàniament la demanda de béns i serveis pel que es coneix com a il·lusió monetària, però a mitjà termini, aquesta major demanda es traduirà en una major inflació i, per tant, es tornaria al nivell d'equilibri inicial. De fet, a llarg termini, només els factors d'oferta com poden ser les millores tecnològiques o el creixement demogràfic poden tenir efectes positius sobre el creixement.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.