El govern català ha començat a fer el balanç anual de l'activitat turística posant l'èmfasi en l'evolució de la despesa. Fins ara el posava en el nombre de visitants, perquè el model de creixement estava basat a incrementar la xifra de turistes. Però aquest patró és poc sostenible perquè els ingressos només pugen si es capten més persones i necessàriament calen més infraestructures, més recursos, més serveis bàsics i més ocupació del terreny. A més engendra una indústria de poc valor afegit, quan el que ens interessa és que sigui consumidora i generadora de formació, innovació i coneixement.

D'altra banda, la sostenibilitat del turisme és una fita que no es limita al propi sector sinó que abasta objectius més ambiciosos. L'Índex UAB d'Activitats Turístiques 2013 apunta que és l'equilibri entre tres aspiracions: la rendibilitat econòmica i la creació de riquesa, el benestar i la justícia social, i el manteniment o millora de la qualitat ambiental. El repte és, doncs, de grans proporcions.

El conseller Felip Puig diu: “No volem competir per incrementar el nombre de turistes sinó per augmentar la seva despesa, fent màrqueting destinat a visitants de més poder adquisitiu.” Així, el 2013 a Catalunya van venir 15,6 milions de turistes estrangers, un 8% més, que hi van deixar 14.183 milions d'euros, un 14,2% més. El diferencial en els creixements vindria a acreditar que la nau està responent a aquest canvi de rumb detallat en els plans estratègics nacionals o locals, que comencen a proliferar. Però, és així?

Barcelona, que rep la meitat d'aquests turistes –almenys 7,5 milions hi pernocten–, ha posat en marxa un procés de reflexió en el qual participen tots els actors implicats amb l'objectiu de “la millora del sistema turístic i el seu encaix a la ciutat”. Ara és el que toca. El fenomen turístic a la ciutat de Barcelona ha estat qualificat per moltes veus d'aquí i de fora com una història d'èxit.

Però tothom és conscient que d'èxit també es pot morir. Les externalitats negatives del turisme s'han posat en relleu en algunes parts de la ciutat, generant el que alguns experts qualifiquen de “turistització” i fent del govern del turisme un dels temes que més ocupen els gestors públics i privats de la ciutat.

I és aquí on tothom recorre a l'expressió “turisme de qualitat”, que s'ha convertit en la pedra filosofal, tot i que no és fàcil saber què vol dir. Roberto Torregrosa, vicepresident de l'Associació Catalana de Professionals Experts en Turisme (SCT) i un dels participants en el pla estratègic de turisme de Barcelona 2015, es declara un convençut que “la qualitat és l'eix fonamental de la sostenibilitat turística” i la defineix com “proporcionar un servei corresponent al preu que es vol cobrar”.

Ara bé, sovint apareix l'expressió “turisme de qualitat” oposada a “turisme de baix cost”, que suposadament és el que Barcelona atreu amb més èxit. En aquest sentit, Torregrosa es pregunta si Barcelona i Catalunya no estan oferint un producte massa orientat al low cost i, en conseqüència, es declara partidari d'equilibrar l'oferta cercant el “turisme d'alta gamma”.

Per la seva banda, Joan Abellà, gerent del Macba, assegura (vegeu pàgina 28) que a Barcelona li interessa un visitant consumidor de cultura autòctona, cultura des d'un concepte ampli: gastronomia, museus, tradicions, comerç. És el que Abellà defineix com a “classe mitjana turística”, en la qual segurament difícil cabuda hi tenen els grups de xinesos que s'estan un dia a Barcelona i dediquen la meitat del temps a comprar objectes de luxe en marques internacionals del passeig de Gràcia. La conclusió és que ens cal un turisme divers, exigent i que tibi el sector en la bona línia.

Amb l'equilibri, l'altre concepte clau que pot ajudar a fer del turisme una activitat sostenible emergeix la gestió o la governança de les seves externalitats. La idea és que els problemes de sobrecàrrega que comporta l'alta afluència de turistes en determinades zones i en moments concrets generin el mínim d'inconvenients per al resident i males experiències per al turista. Un exemple és el que l'Ajuntament de Barcelona està fent a Ciutat Vella. La regidora d'aquest districte, Mercè Homs, que va participar el 20 de març passat en un debat organitzat per la SCT, ha ideat el que ha anomenat “contracte per Ciutat Vella”, que consisteix que part de la inversió que fan els promotors turístics redundi en benefici dels veïns a través de noves places, millores en la il·luminació, etc. “El veí ha de poder veure i tocar els guanys del turisme”, va dir Homs.

En aquesta línia, Gabriel Jené, president de Barcelona Shopping Line, assenyala que cal fer una gestió intel·ligent per tal que els beneficis del turisme arribin a tothom i no només a uns quants. Per la seva banda, Jordi Herrera, xef del restaurant Mainaró, pensa que també cada ciutadà ha d'exercir una certa militància per no canviar la idiosincràsia en funció del que suposadament demana el turista: “Hem de ser honestos amb el que som i no metamorfosar-se.” Torregrosa afegeix: “Hem d'escoltar el turista però no ens ha de dir què hem de ser.”

Quan el turisme ens canviï, aleshores deixaran de venir.