opinio

Per què ens hem quedat sense caixes d'estalvis? (i 2)

Les caixes d'estalvis s'enfrontaven a un ampli estol d'enemics. En primer lloc a la banca, que veia com les caixes anaven guanyant quota de mercat de forma ininterrompuda
El Banc d'Espanya desconfiava de les caixes
i del fet que no haguessin de respondre a uns accionistes específics
ni pràcticament
al mercat de capitals

En la primera part d'aquest article repassàvem les mitges veritats de la desaparició del nostre sistema de caixes d'estalvis. Però, a més, les caixes d'estalvis s'enfrontaven a un ampli estol d'enemics. En primer lloc la banca, que veia com les caixes anaven guanyant quota de mercat de forma ininterrompuda des de la liberalització financera de fa tres dècades. Uns bancs que es queixaven que la naturalesa jurídica de les caixes permetia que aquestes compressin bancs, però no pas al contrari. El segon enemic eren les autoritats financeres i econòmiques espanyoles. Malgrat totes les seves potestats de control –que ja s'ha vist que no eren exercides amb gaire criteri-, el Banc d'Espanya desconfiava de les caixes i del fet que no haguessin de respondre a uns accionistes específics ni pràcticament al mercat de capitals. Per al Ministeri d'Economia també eren un subjecte incòmode perquè encara que al final podien controlar-les, com ho feien amb la resta d'entitats financeres, havien de passar el filtre de les respectives comunitats autònomes i sempre els tocava pactar alguna cosa. Finalment, Europa, on les caixes o bé han desaparegut o estan estrictament circumscrites al seu respectiu àmbit regional i –fèrriament, diuen- controlades per les autoritats polítiques locals, com als lands alemanys. Per això, el Banc Central Europeu veia les caixes com un exotisme més del sistema econòmic espanyol, que en un moment de crisi econòmica i financera esdevenien un focus latent d'inestabilitat de la quarta economia de la zona euro.

En aquest context, doncs, de seguida que hi hagué el primer problema amb una caixa –la CCM- i les primeres ajudes del Banc d'Espanya i del fons de garantia de dipòsits amb gran escàndol de la banca, el Ministeri d'Economia dicta dos decrets en només un any de diferència -febrer de 2011 i febrer de 2012- a la fi d'augmentar les reserves amb vista als possibles crèdits fallits. Això, juntament amb la diferent manera de comptabilitzar-los, fa que moltes caixes d'estalvis tinguin problemes per mantenir sanejat el seu compte de resultats.

Malgrat que ja el 2010 Isidre Fainé accedeix a la presidència de la Confederació de Caixes d'Estalvis, en un intent de pilotar la tempesta que s'acostava sense prendre-hi gaire mal, no quedarà altra alternativa que la conversió de les caixes en fundacions bancàries que posseeixen una part –per imposició d'Europa, no majoritària- dels nous bancs que es creen per gestionar el negoci financer. Després ja és conegut el degoteig d'entitats que no poden afrontar els seus compromisos amb les participades, fusions per guanyar grandària que només fan que augmentar la magnitud dels impagats i finalment intervencions, compres i adjudicacions. De forma que d'un sistema d'onze caixes d'estalvis a Catalunya ens hem quedat només amb una entitat reconvertida en banc i, el que és més greu, amb una concentració de quota de mercat en mans d'unes poques entitats que es comporten més que mai sota patrons oligopolístics.

Les caixes d'estalvis, per molt que ens agradessin, ja no tornaran. Ni per estructura jurídica ni per dimensions poden arribar a tenir un paper mínimament significatiu en l'economia globalitzada d'avui. Caldrà vetllar per augmentar el nombre d'entitats financeres per assegurar una veritable competència i evitar comportaments concertats que sempre afavoreixen els més grans, la banca en aquest cas. Haurem d'explorar noves fórmules per garantir l'accés al crèdit a particulars i empreses que no són premium, sense caure en riscos excessius. Caldrà desenvolupar mecanismes de finançament que permetin evitar haver de recórrer sempre a la intermediació de les entitats financeres. I tot plegat sense tornar a caure en el sobreendeutament, tant de famílies com d'empreses. Tots aquests objectius ja hem
vist clar que difícilment s'assoliran sota el control i al supervisió del Banc d'Espanya i del Ministeri d'Economia de torn. Una altra raó més per dotar-nos dels instruments per poder articular un sistema financer sòlid i potent que, alhora, estigui al servei del conjunt de les empreses i dels consumidors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.