Aquesta frase ens va que­dar gra­vada des de la pel·lícula Apol·lo 13, que expli­cava la història de l'expe­dició lunar que va estar a punt d'aca­bar en tragèdia. Tan­ma­teix, la pel·lícula tenia altres ele­ments interes­sants com ara mos­trar tant la gestió d'un pro­jecte alta­ment inno­va­dor com la gestió de les emergències que es pro­du­ei­xen en la seva exe­cució. Ini­ci­al­ment, els pre­pa­ra­tius van ser meti­cu­lo­sos: el pilot Ken Mat­tingly va ser reti­rat de la missió 72 hores abans de la sor­tida, perquè havia estat expo­sat al xarampió (tot i que no es va enco­ma­nar), i un cop decla­rada l'emergència es van bus­car solu­ci­ons per reduir la incer­tesa en la mesura del pos­si­ble: el mateix pilot va tre­ba­llar durant hores en el simu­la­dor de vol fins que va poder esta­blir un pro­to­col de reen­trada a la Terra amb les con­di­ci­ons que ales­ho­res tenia el mòdul de con­trol. Per tant, es tracta d'evi­tar en la mesura del pos­si­ble tant les situ­a­ci­ons impre­vis­tes com la impro­vi­sació en les solu­ci­ons, par­tint de la pre­missa que la presa de deci­si­ons indi­vi­du­als i sota pressió, con­du­eix fàcil­ment a errors. Aquests dos cri­te­ris han estat pro­ba­ble­ment els que han fallat en la crisi de l'Èbola de Madrid. És una situ­ació pre­ci­pi­tada pel fet de por­tar dues per­so­nes infec­ta­des, però que en qual­se­vol cas, era del tot pre­vi­si­ble que arribés a pro­duir-se tard o d'hora, con­si­de­rant que Espa­nya és un país amb uns flu­xos migra­to­ris i turístics impor­tants. Més enllà de treure con­clu­si­ons d'un inci­dent que hau­ran d'ana­lit­zar els experts, hi ha dos ele­ments de reflexió més amplis que podríem ana­lit­zar en aquest con­text: pri­mera, avui en dia la inno­vació no és opci­o­nal ni és un capritx, reta­llar en segons quins pres­su­pos­tos és que­dar expo­sats als ris­cos glo­bals que van més enllà de la política par­ti­dista local. Ho hem vist de manera palesa en el cas de l'Ebola, però ho con­ti­nu­a­rem veient en la com­pe­ti­ti­vi­tat de les nos­tres empre­ses, dels nos­tres estu­di­ants i les opor­tu­ni­tats de tenir ocu­pació de qua­li­tat per a la nos­tra soci­e­tat. Segona, som un país que impro­visa. Sovint el cri­teri polític (a l'empresa també en diuen “estratègic”) passa davant dels mit­jans dis­po­ni­bles i del cri­teri tècnic. I, en gene­ral, estem acos­tu­mats a menys­te­nir els pro­to­cols i a no ser metòdics en la gestió dels pro­jec­tes. A banda dels ris­cos humans més obvis, cal que ens qüesti­o­nem quan­tes hores per­dem tots ple­gats per culpa de pro­to­cols que no fun­ci­o­nen, que han cadu­cat o que no es com­plei­xen mai, i com això redu­eix molt la pro­duc­ti­vi­tat de la nos­tra feina, i també la com­pe­ti­ti­vi­tat de la nos­tra eco­no­mia. En defi­ni­tiva, aquest inci­dent, com altres de recents, ens han de fer refle­xi­o­nar sobre la nos­tra cul­tura a les orga­nit­za­ci­ons, perquè evi­dent­ment, “Hous­ton, tenim un pro­blema”.