Gran angular

DE MEMÒRIA

Empresa pública en democràcia

En el cas català, la situació democràtica reiniciada entre el 1977 i el 1980 va permetre la creació, o la recuperació, de nombroses empreses públiques (i de consorcis amb participació pública) que, de fet, intenten, ordenar i fer funcionar els tres no-mercats: el del sòl, el del treball i el dels diners (també es creen empreses públiques en altres camps: mitjans de comunicació, ensenyament, universitats, recerca i logística)

Un dels eco­no­mis­tes més reva­lo­rats en els dar­rers temps és Karl Pola­nyi, austríac radi­cat als Estats Units (com Schum­pe­ter). Segons Pola­nyi, hi ha tres tipus de béns que, per defi­nició, no poden gene­rar un mer­cat com­pe­ti­tiu. Ni amb l'ajut del sec­tor públic. Aquest béns són: 1) el sòl –i el subsòl, i, en gene­ral, els recur­sos natu­rals, com per exem­ple l'aigua i el petroli–; 2) el tre­ball humà –que no es pot fabri­car mecànica­ment–, i 3) els diners –que, al con­trari, es poden fabri­car, sense límits.

En aquests tres mer­cats, la com­petència entre empre­ses, fins i tot en els casos excep­ci­o­nals en els quals s'acosta a la per­fecció, no resol els pro­ble­mes. És aquí, doncs, on el sec­tor públic d'un país democràtic té feina grossa. En el cas català, la situ­ació democràtica rei­ni­ci­ada entre el 1977 i el 1980 va per­me­tre la cre­ació, o la recu­pe­ració, de nom­bro­ses empre­ses públi­ques (i de con­sor­cis amb par­ti­ci­pació pública) que, de fet, inten­ten, orde­nar i fer fun­ci­o­nar els tres no-mer­cats: el del sòl, el del tre­ball i el dels diners. També, es creen empre­ses públi­ques en altres camps: mit­jans de comu­ni­cació, ense­nya­ment, uni­ver­si­tats, recerca i logística.

El sòl.

Algu­nes de les noves empre­ses públi­ques, i dels nous con­sor­cis, que inclo­uen el sòl, el ter­ri­tori (i, doncs, l'espai, les distàncies), com a eix de les seves actu­a­ci­ons són, per ordre d'apa­rició: FGC, els Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya (1979), Incasòl (1980), Adigsa (1985), Trans­ports Metro­po­li­tans de Bar­ce­lona (1986), Petro­cat (1987), GISA (1990), ACA, l'Agència Cata­lana de l'Aigua (1998), Parc Agrari del Baix Llo­bre­gat (1998), Cen­tre Català de Reci­clatge (1999), Ifer­cat (2001), SMC, el Ser­vei de Mete­o­ro­lo­gia de Cata­lu­nya (2001), Aero­ports de Cata­lu­nya (2008).

En alguns casos (com FGC, TMB) es tracta de recre­a­ci­ons d'empre­ses històriques, de llarga tra­jectòria, que, en els seus pri­mers anys, havien estat pri­va­des. En altres (com Adigsa) són resul­tat del traspàs a la Gene­ra­li­tat d'empre­ses de l'estat veí. En altres (com Petro­cat i Aero­ports) són pro­ducte d'intents de la Gene­ra­li­tat de tren­car situ­a­ci­ons de mono­poli. La Unió Euro­pea va indi­car la con­veniència de crear algu­nes empre­ses (com Ifer­cat) per aug­men­tar la com­petència en el no-mer­cat de les infra­es­truc­tu­res.

El tre­ball.

El tre­ball humà ha estat con­si­de­rat per la ciència econòmica (des d'Adam Smith, 1776) com ori­gen del valor. Així, a l'entorn de la for­mació, el des­ple­ga­ment i la con­ser­vació del tre­ball, hi ha una munió de molt diver­ses actu­a­ci­ons: fami­li­ars, pri­va­des, públi­ques i col·lec­ti­ves. A par­tir de 1977-80, la prin­ci­pal actu­ació pública en aquest camp han estat la cre­ació de l'ICS, l'Ins­ti­tut Català de la Salut (1983), que serà el gran sub­mi­nis­tra­dor del Ser­vei Català de la Salut. L'ICS és una empresa pública amb més de 41.000 tre­ba­lla­dors, amb un gran cli­ent (el Ser­vei Català de la Salut), i quasi 6.000.000 usu­a­ris.

Fins a 20 anys i escaig després de la recu­pe­ració de la democràcia, la Gene­ra­li­tat no pot crear un ser­vei tan poten­ci­al­ment estratègic com el SOC, el Ser­vei Català d'Ocu­pació (2002). El SOC aviat orga­nit­zarà vuit CIFO, Cen­tres d'Inno­vació i For­mació Ocu­pa­ci­o­nal, i el Con­sorci de For­mació Con­ti­nu­ada (2004).

El diner.

La regu­lació del mer­cat del diner no és sen­zi­lla. Les cri­sis de la banca pri­vada medi­e­val van dur (el 1401!) a la cre­ació del pri­mer banc públic de la història: la Taula de Canvi de Bar­ce­lona. El van seguir: la Taula de València (1407), i al segle XVI: les de Ciu­tat de Mallorca (1507), Palerm (1551), Vic (1583), Girona (1585), Lleida (1585), Mes­sina (1587), Tar­ra­gona (1589) i Cer­vera (1599). Fora de l'imperi català, els pri­mers bancs públics van ser els de Gènova (1409), Venècia (1587), Milà (1593), i Ams­ter­dam (1609).

Els bancs públics cata­lans (les tau­les) són anul·lats el 1714. Fins a la Man­co­mu­ni­tat (1914) i la Gene­ra­li­tat (1936) no n'hi torna a haver. Però la dic­ta­dura de 1939 els fa des­a­parèixer. Fins al res­ta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat, i la cre­ació de l'Ins­ti­tut Català de Finan­ces (1985), que es troba amb un mer­cat finan­cer molt domi­nat pels bancs i les cai­xes. I, pel Banc d'Espa­nya.

En paral·lel, hi ha, des de 1840, les cai­xes d'estalvi, que no són bancs pri­vats, ni banca pública. Però, aquesta sí que és una altra història.

Burgesia o Generalitat

El 2001, l'acadèmic canadenc Kenneth McRoberts presenta una idea polèmica: la globalització i el franquisme han debilitat molt la burgesia catalana. Les iniciatives polítiques de la Generalitat de Catalunya, a desgrat de les fortes limitacions que imposa l'Estat espanyol, poden, en part, realitzar les funcions de dinamització social i econòmica que, en el passat, van ser protagonitzades per la burgesia industrial (vegeu K.McRoberts, Catalunya, una nació sense estat. Barcelona, Proa, 2002).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.