L'acord fiscal de Berlín
La darrera setmana d'octubre va celebrar-se a Berlín el setè Fòrum global sobre transparència i intercanvi de informació amb finalitats tributaries, amb participació de representants de 122 països. Un acord final multilateral ha sigut signat per 54 estats i territoris de tot el món (entre ells 18 paradisos fiscals tan significats com 10 territoris i dependències britàniques) que es comprometen a intercanviar de forma automàtica dades financeres dels seus contribuents referides a dipòsits, valors negociables, participacions en fons de inversió, assegurances etcètera, a partir del 2017, en relació als comptes oberts a finals del 2015, la qual no representa, però, encara la fi del secret bancari.
L'acord, que ha sigut liderat per l'OCDE seguint el mandat del G20, intenta combatre el frau fiscal internacional i ha estat impulsat per iniciativa d'Alemanya, Espanya, França, Itàlia i el Regne Unit (G5).
El posicionament de l'OCDE respecte a la fiscalitat internacional ha experimentat en els últims temps un canvi radical, perquè si fa anys l'organització amb seu a París es preocupava de minimitzat la càrrega fiscal d'empreses i persones amb activitats a diferents països pels acords per evitar la doble imposició internacional, en els últims anys es preocupa d'intentar evitar el frau fiscal internacional obligant els països que considera paradisos fiscals a promulgar una normativa que eviti l'evasió fiscal internacional.
Estats Units, Canadà, Xina, Rússia,Brasil o Austràlia o –en un altre nivell- Suïssa, Andorra, Uruguai o Bahames no han signat l'acord, mentre que els membres de la UE, l'Índia, Sud-àfrica, Mèxic, Argentina, Colòmbia, Barbados, Trinitat i Tobago, Curaçao, Maurici, Seychelles, Corea del Sud, set territoris britànics d'ultramar (Anguilla, Montserrat, Bermudes, Gibraltar, Caiman, Turks and Caicos, Illes Verges Britàniques), tres dependències britàniques (Guernsey, Man i Jersey), un territori danès d'ultramar (Groenlàndia) i els tres països de l'Espai Econòmic Europeu (Islàndia, Noruega i Liechtenstein), sí ho han fet.
Forats negres fiscals.
Per altra banda l'Acord de Berlín no implica que els països signants s'hagin compromès a avançar cap a l'harmonització fiscal, la qual cosa significa que sense caure en l'evasió fiscal condemnable les empreses i persones podran seguir minimitzant els impostos a pagar manipulant respecte a preus de transferència o domiciliació d'activitats en països amb una fiscalitat mes baixa.
Aquestes pràctiques són una veritable xacra i fa uns mesos les mateixes Nacions Unides i el G20 denunciaven que gràcies a una estratègia adequada les grans empreses multinacionals a penes paguen impostos, mentre que les empreses que només treballen en un sol país estan sotmeses a nivells de fiscalitat que no poden evitar.
És evident que l'Acord de Berlín no és només un acord amb finalitats tributàries per molt que s'hagi dit que ataca el frau fiscal i no encara la preocupació de molts països respecte a l'intercanvi de informació fiscal lligada amb l'interès per la seguretat i la lluita contra les bandes terroristes internacionals o la corrupció, però tot és començar.
La corrupció a Espanya.
Ara que el llibre de Thomas Piketty El capital al segle XXI així com el recent informe d'Oxfam Intermón han posat de moda la sagnant qüestió de la desigualtat al món tot calculant que les 85 persones més riques del món tenen la mateixa riquesa conjunta que la meitat més pobra de la humanitat, el tema de la desigualtat davant el fisc i les possibilitats que el sistema internacional obre al respecte, és un més del conjunt de qüestions que dóna motius a l'augment de popularitat dels partits polítics d'esquerra i dels grups antisistema que denuncien que la globalització sense control no sempre estimula la justícia econòmica ni fiscal internacional.
