Ja fa cinc trimestres que l'economia espanyola no està en recessió. Fins i tot, mentre es parla de la possible triple-dip recession a la zona euro, ens diuen que l'economia espanyola podria arribar a créixer un 1,2% l'any 2014. Al mateix temps, en un any el nombre d'aturats ha disminuït més de 500 mil persones i la taxa d'atur, un 2%. Tanmateix, l'ocupació només ha crescut d'unes 274.000 persones ja que la població activa també ha disminuït de 242.000 persones.

S'ha començat a parlar dels èxits de l'economia espanyola: es considera la prova que és possible recuperar la competitivitat dintre de la zona euro, i créixer, bàsicament a partir de l'exportació, amb unes polítiques de devaluació interna i de consolidació fiscal. Es posa com a exemple del que haurien de fer altres economies com França i Itàlia. Però aquesta és una estratègia mercantilista (beggar-thy-neighbor), que no es pot aplicar simultàniament a tots els països europeus, perquè hi ha sempre guanyadors i perdedors, i és dubtós quant de temps es podrà aplicar al propi país.

Al mateix temps, l'economia espanyola s'està acostant a la deflació: des de fa més d'un any l'IPC es mou al voltant del 0% i en els tres darrers mesos ha tingut creixements negatius. Des de principis de 2014, el saldo de la balança per compte corrent ha tornat a entrar en dèficit, com habitualment quan l'economia creix i augmenten les importacions i més si el creixement de les exportacions s'estanca. I l'atur, tot i que ha començat a disminuir, continua essent molt elevat, l'atur juvenil està per sobre del 50% i l'atur de llarga durada, per sobre del 60%, a moltes famílies no hi entra cap ingrés i la pobresa ha arribat a nivells molt alts.

Es diu que aquest miracle econòmic espanyol s'ha produït gràcies a les polítiques d'austeritat, a la devaluació interna, amb una reforma del mercat de treball que ha moderat els salaris i unes retallades de la despesa pública que han permès la consolidació fiscal.

Hi ha hagut una dura reforma del mercat de treball, amb retallades de salaris, una disminució important dels costos laborals unitaris, una disminució dels costos d'acomiadament i de les prestacions per atur i una major flexibilitat en la negociació col·lectiva. En el període de crisi (2007-2013) els salaris a Espanya són els més baixos dels països grans de la zona euro i es mouen al voltant de la mitjana de la EU27 i molt per sota de la mitjana de la zona euro i, al mateix temps, són els que més han crescut en el període, però són també els que més han moderat el seu creixement des de 2009.

Els costos laborals unitaris nominals de l'economia espanyola, des de 2009 disminueixen de forma constant i important (-7,6%), fins arribar a ser els més baixos de tots els països grans de la zona euro el 2013. Un fet que, atès el moderat creixement dels salaris des de 2009, s'explica fonamentalment per l'evolució de la productivitat del treball, que ha crescut molt a l'Estat espanyol des del començament de la crisi (+14,5%), mentre que als altres països es mantenia o pujava molt lleument (a Itàlia disminueix). Aquest gran creixement relatiu de la productivitat del treball s'explica per la gran destrucció d'ocupació i el consegüent increment dels aturats i de la taxa d'atur a partir de la crisi.

A més, l'indicador sintètic de l'OCDE sobre la rigidesa de la legislació de protecció de l'ocupació a l'economia espanyola ha anat disminuint i en aquests moments està a la mitjana dels països de l'OCDE i clarament per sota dels valors que té als altres països grans de la zona euro. Aquest indicador, fins a l'any 1994, havia estat molt superior a Espanya que en aquests altres països. Des de l'any 1995, i progressivament, la liberalització del mercat de treball espanyol l'han situat a uns nivells de flexibilitat (baixa del indicador de legislació de protecció de l'ocupació) com els de la mitjana de l'OCDE i clarament superiors a Alemanya, França i Itàlia.

Teòricament, l'altre element de les polítiques d'austeritat són les retallades en la despesa pública que permetin una consolidació fiscal, amb la disminució del dèficit públic i del deute públic fins als nivells que estableix el tractat sobre l'estabilitat fiscal (el fiscal compact) entre els països de la Unió Europea. No hi ha dubte que molts serveis públics (educació, sanitat, serveis socials, etcètera) han patit importants retallades, però el dèficit públic s'ha resistit a disminuir i el ràtio del deute públic en relació al PIB ha anat augmentant de forma contínua i important i des de la crisi l'economia espanyola no ha complert en absolut els criteris establerts en el fiscal compact, amb una condescendència sorprenent de la Unió Europea.

Sembla clar que, a més de la reforma del mercat de treball, un element molt important per explicar el moderat creixement del PIB i la lleu disminució de l'atur (i de la seva taxa) és, sens dubte, l'important dèficit públic que ha mantingut l'economia espanyola en els darrers anys. Al contrari del que es deia oficialment, en aquests darrers anys a Espanya s'ha fet una política pressupostària relativament expansiva, que ha donat un cert suport a la demanda interna o ha impedit que disminuís encara més. Així, el dèficit públic de l'economia espanyola ha estat, des del 2008, molt superior a la mitjana comunitària i de la zona euro, així com dels països més grans d'aquesta zona. I, en tot cas, està molt per sobre del 3% que està establert en el fiscal compact. Com a conseqüència, també ha anat augmentant de forma important i continuada el ràtio del deute públic respecte al PIB, el qual a partir de 2010 ja s'ha situat per sobre del 60% establert en el fiscal compact i actualment arriba a ser quasi el 100% del PIB.