Dimarts tenia lloc una jornada organitzada per Copevo i l'Ajuntament de Terrassa. L'objectiu era parlar d'indústria, de polígons i de cooperació. La unanimitat en la diagnosi i el moment d'oportunitat per fer pinya per a una política industrial de país van ser presents, tanmateix vaig constatar amb preocupació que seguim pensant la política industrial al marge dels espais físics on l'activitat té lloc.

La feblesa d'origen ve donada pel mateix plantejament de la Política de Cohesió 2014-20 (RIS3) de la UE. És objecte de debat entre acadèmics i professionals la manca habitual de la dimensió territorial – física i espacial– dels plantejaments de la UE. Les polítiques econòmiques tenen una dimensió espacial més enllà de la visió territorial en termes polítics. Cal no sucumbir i seguir treballant per una visió integrada. La resposta és aquí mateix.

Us proposo una versió “territorial” dels objectius RIS3 com a marc possible d'una política territorial i urbanística per al sòl industrial i logístic del país. D'aquesta manera integrar les dues dimensions –sectorial i territorial – no seria pas un problema d'encaix:

1. Priorització. Del reequilibri territorial a la cohesió territorial, prenent les paraules de la UE, només s'hi arriba amb un exercici rigorós de selecció. El sòl industrial no es pot plantejar com una oferta homogènia. Alguns espais “nous” hauran de desaparèixer, altres de “vells” s'hauran de renovar per tal de superar la situació actual qualificada “d'excés d'una oferta insuficient”. Cal definir una estratègia que prevegi una oferta diferenciada, prioritzada i adaptada a les demandes reals.

2. Reforçament dels avantatges competitius. Aquesta selecció s'ha de basar en el reforçament del potencial de cada territori. Cal treballar a partir del que es té. El desplegament d'infraestructures, la garantia del seu subministrament, l'accessibilitat o la proximitat a un mercat de treball adequat no té el mateix cost ni el mateix impacte a tot arreu.

3. Massa crítica. No som un país ric i cal ser més eficient amb l'ús dels recursos tant econòmics (inversions) com físics (espai). Cal superar visions i plantejaments localistes. Es pot ser gran sumant petits, però cal una visió de conjunt.

4. Lideratge col·laboratiu. Finalment i per dur a terme els punts anteriors, cal integrar tots els agents implicats públics i privats des del compromís de sumar, superant les capelletes tan habituals al nostre país. Depèn de tots construir la confiança i aportar la transparència com a bases d'una nova política de cohesió.