Dimarts tenia lloc una jor­nada orga­nit­zada per Copevo i l'Ajun­ta­ment de Ter­rassa. L'objec­tiu era par­lar d'indústria, de polígons i de coo­pe­ració. La una­ni­mi­tat en la diagnosi i el moment d'opor­tu­ni­tat per fer pinya per a una política indus­trial de país van ser pre­sents, tan­ma­teix vaig cons­ta­tar amb pre­o­cu­pació que seguim pen­sant la política indus­trial al marge dels espais físics on l'acti­vi­tat té lloc.

La feblesa d'ori­gen ve donada pel mateix plan­te­ja­ment de la Política de Cohesió 2014-20 (RIS3) de la UE. És objecte de debat entre acadèmics i pro­fes­si­o­nals la manca habi­tual de la dimensió ter­ri­to­rial – física i espa­cial– dels plan­te­ja­ments de la UE. Les polítiques econòmiques tenen una dimensió espa­cial més enllà de la visió ter­ri­to­rial en ter­mes polítics. Cal no sucum­bir i seguir tre­ba­llant per una visió inte­grada. La res­posta és aquí mateix.

Us pro­poso una versió “ter­ri­to­rial” dels objec­tius RIS3 com a marc pos­si­ble d'una política ter­ri­to­rial i urbanística per al sòl indus­trial i logístic del país. D'aquesta manera inte­grar les dues dimen­si­ons –sec­to­rial i ter­ri­to­rial – no seria pas un pro­blema d'encaix:

1. Pri­o­rit­zació. Del ree­qui­li­bri ter­ri­to­rial a la cohesió ter­ri­to­rial, pre­nent les parau­les de la UE, només s'hi arriba amb un exer­cici rigorós de selecció. El sòl indus­trial no es pot plan­te­jar com una oferta homogènia. Alguns espais “nous” hau­ran de des­a­parèixer, altres de “vells” s'hau­ran de reno­var per tal de superar la situ­ació actual qua­li­fi­cada “d'excés d'una oferta insu­fi­ci­ent”. Cal defi­nir una estratègia que pre­vegi una oferta dife­ren­ci­ada, pri­o­rit­zada i adap­tada a les deman­des reals.

2. Reforçament dels avan­tat­ges com­pe­ti­tius. Aquesta selecció s'ha de basar en el reforçament del poten­cial de cada ter­ri­tori. Cal tre­ba­llar a par­tir del que es té. El des­ple­ga­ment d'infra­es­truc­tu­res, la garan­tia del seu sub­mi­nis­tra­ment, l'acces­si­bi­li­tat o la pro­xi­mi­tat a un mer­cat de tre­ball ade­quat no té el mateix cost ni el mateix impacte a tot arreu.

3. Massa crítica. No som un país ric i cal ser més efi­ci­ent amb l'ús dels recur­sos tant econòmics (inver­si­ons) com físics (espai). Cal superar visi­ons i plan­te­ja­ments loca­lis­tes. Es pot ser gran sumant petits, però cal una visió de con­junt.

4. Lide­ratge col·labo­ra­tiu. Final­ment i per dur a terme els punts ante­ri­ors, cal inte­grar tots els agents impli­cats públics i pri­vats des del com­promís de sumar, superant les cape­lle­tes tan habi­tu­als al nos­tre país. Depèn de tots cons­truir la con­fiança i apor­tar la trans­parència com a bases d'una nova política de cohesió.