El Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) del 27 de novembre ha aprovat la reforma fiscal que entrarà en vigor el dia 1 de gener, la qual afecta els principals tributs del sistema: impost sobre societats, impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), impost sobre el valor afegit (IVA), impost sobre la renda de no residents i impostos especials.

El titular periodístic que buscava el govern de l'Estat –baixen els impostos!– ja és una realitat. Baixa l'IRPF i baixen els tipus nominals de l'impost sobre societats. No obstant això, el govern es marca l'objectiu que, tot i la baixada, la pressió fiscal (el percentatge de la recaptació impositiva sobre el producte interior brut) es mantingui.

Aquesta paradoxa –abaixar les taxes però mantenir la recaptació– s'ha d'assolir eliminant reduccions, bonificacions i avantatges de tot tipus, segons el llibre blanc. En una recent xerrada a Barcelona, el seu autor, Manuel Lagares, va manifestar que no creia que, tal com ha quedat la reforma, l'objectiu de no rebaixar la pressió fiscal pugui aconseguir-se sense una acceleració del creixement (cosa que ell no creu que passi, malgrat la corba de Laffer), ja que les lleis aprovades contenen canvis significatius respecte a les seves recomanacions. Especialment va fer referència al seu projecte de reduir les cotitzacions socials a canvi d'un increment de l'IVA, que el govern no va acceptar.

El resultat són 262 pàgines al BOE i 340 disposicions noves. Els tècnics de l'administració tributària han fet tot el que se'ls ha acudit perquè l'Estat obtingui recursos que permetin compensar el cost de l'eslògan electoral, fins i tot considerant que el nivell de tributació que acabaran tenint els electors és encara més elevat que el que tenien quan l'actual govern va guanyar les eleccions i va apujar els tipus, al començament de la legislatura.

Tot i que resulta difícil de predir, les principals perjudicades d'aquesta allau de disposicions seran les empreses i, especialment, les més grans. Mesures com l'eliminació de la provisió de cartera, la limitació a la compensació de pèrdues o la limitació de les despeses financeres podrien tenir un gran impacte en el seu compte de resultats.

En principi, els manuals d'economia pronostiquen que si augmenten els impostos a les empreses, es reduiran la inversió i la creació d'ocupació. Aquest efecte es podria contrarestar amb un increment de la demanda induïda per la baixada dels impostos personals, però, segons Lagares, això només serà possible si s'accelera el creixement.

El que sí que pot afirmar-se és que la reforma incrementarà la sensació d'inseguretat jurídica, la litigiositat i els costos indirectes de la fiscalitat. Els canvis legislatius, per definició, impliquen costos de formació per a les empreses, majors probabilitats d'errors involuntaris, incertesa respecte a la interpretació que farà l'administració tributària i deixar sense efecte la jurisprudència sobre les normes derogades. Si a més s'hi afegeix que els redactors de les normes sembla que tenen tendència al barroquisme, l'efecte es multiplica.

L'aspecte més criticable de la reforma és que, tot i la ingent quantitat de producció legislativa (per exemple, es modifiquen 69 dels 108 articles de la Llei de l'IRPF), la reforma dels mecanismes de control tributari s'ha perdut pel camí i, per tant, no hi ha cap esperança que aquesta llei permeti una reducció significativa del frau fiscal i de les altres vies d'aigua del sistema. La versió inicial de la reforma fiscal incorporava un paquet de reformes de la llei general tributària, però sembla que fins i tot els alts funcionaris d'Hisenda van ser capaços d'adonar-se de la seva inutilitat, i va quedar-se al calaix.

Una reforma eficaç requereix molt menys BOE i molt més coratge. Mesures com l'arbitratge en les reclamacions tributàries, l'increment exponencial dels inspectors d'Hisenda amb personal procedent del sector privat, la modificació radical dels procediments de recaptació o la desburocratització de les rutines administratives topen amb l'obstacle insalvable dels interessos corporatius dels cossos d'inspecció, sempre atents a qualsevol indici de reforma que pugui posar en solfa el seu poder i la seva influència.