opinio

Quan encara s'és a temps de reinventar-se

El que em trobo cada dia a la consulta m'obliga a prendre partit i a procurar evitar que més persones emmalalteixin com a resultat dels problemes actuals
Molts petits empresaris tenen por de deixar la feina que han fet sempre perquè es pensen que no sabran fer res més. És clau reinventar-se quan encara hi són a temps

Acostumo a col·laborar en revistes de psicologia i de salut, donant eines perquè les persones tinguin més recursos per vetllar pel seu benestar. Però aquesta crisi està fent estralls i crec que és necessari que aquest missatge arribi també al món de l'empresa. El que em trobo cada dia a la consulta m'obliga a prendre partit i a procurar evitar que més persones emmalalteixin com a resultat dels problemes actuals.

Començaré parlant dels petits empresaris. És escandalós el que estan fent alguns d'ells per no tancar el negoci. Estan posant en joc totes les seves propietats per mantenir una empresa que no saben si podran tirar endavant. Estan encegats per la seva part romàntica i idealista. És un negoci que van heretar dels pares i voldrien fer el mateix amb els seus fills. Però fa temps que no hi ha beneficis, han d'endarrerir el pagament d'impostos i paguen interessos extraordinaris, i les dificultats no paren de créixer. Tot plegat es tradueix en ansietat i insomni. Amb això no vull dir que hagin de tirar la tovallola quan les coses van malament, però sí que els aconsello que encarreguin una auditoria, si encara tenen diners per fer-ho, o almenys que demanin l'opinió a algun expert que no estigui implicat emocionalment en l'empresa. Han d'aturar-se abans que la bola de neu no es faci massa gran i perdin la resta dels seus béns per un efecte dòmino. Molts petits empresaris tenen por de deixar la feina que han fet tota la vida perquè es pensen que no sabran fer res més. Si són capaços d'aturar-se quan encara hi són a temps, sabran com reinventar-se.

També hi ha treballadors que dia a dia viuen la mala maror dins l'empresa: els directius els fan promeses que no es compleixen mai, no els paguen a temps, estan immersos en un ERO, no arriben a final de mes... Fan el possible per aguantar però la mala energia que es mou en l'ambient encara perjudica més l'empresa. Aguanten com poden i viuen preocupats per si cobraran la quitança. El desgast és immens. Si no canvien de xip abans, quedaran tan afeblits que no tindran autoestima ni prou forces per iniciar un nou projecte (tenir idees innovadores, inventar productes o serveis, associar-se amb unes altres persones o presentar la seva candidatura a una altra empresa). Els símptomes que els ha de posar en estat d'alerta són la tristor, l'apatia i el cansament. A ells els proposo que es desimpliquin emocionalment de l'empresa. Han de seguir treballant-hi tan bé com sempre, però en paral·lel han de pensar, visualitzar i enfocar-se en un nou projecte que els il·lusioni i apassioni. Si els problemes a la feina actual se solucionen, sempre podran triar entre una opció o l'altra. Sigui com sigui, el fet de pensar en algun projecte engrescador els farà anar a la feina amb energies renovades. En el cas dels treballadors a compte d'altri, el pitjor que els pot passar és que els agafi la por: quedarien atrapats.

Un cas a part són els professionals liberals que en el seu dia van escollir una determinada professió per tradició familiar o perquè abans els permetia guanyar-se bé la vida. Potser no els apassionava la feina, però fins fa pocs anys els seus serveis estaven més ben remunerats. Ara es troben que van mal dades, han de resoldre mil i un problemes i els impagats són d'allò més habituals. Si els diumenges a la tarda estan de mal humor i els dilluns tenen mandra, és un signe inequívoc que la professió ja no els gratifica. Es troben amb més de 40 o 50 anys cremats per la feina. Pateixen depressions i mals que van des de problemes digestius fins a infarts, però han passat per etapes prèvies com ara ansietat, angoixa, cansament o apatia. Arribats en aquest punt, els pregunto: si encara et faltessin 50 anys per jubilar-te, què faries? Es desmunten. S'adonen de fins a quin punt han estat resistint i que ja no poden aguantar més. Tant de sacrifici és com anar-se morint a poc a poc. És llavors quan prenen consciència que val la pena plantar-se i començar una nova etapa. La qüestió és adonar-se'n a temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.