Gran angular

Un euro fora de sospita

Tant el Fons Monetari Internacional (FMI) en el seu últim Econòmic Outlook com les anàlisis realitzades al Fòrum Econòmic de Davos celebrat del 21 al 24 de gener -a l'estació alpina que el premi Nobel Thomas Mann va batejar com La muntanya màgica- van posar sobre la taula que Europa té uns nivells de creixement insuficients per absorbir l'elevada desocupació existent alhora que el grau d'augment de preus està molt baix en relació a l'objectiu d'inflació del 2% que es creu l'idoni.

Per això han estat moltes les veus d'economistes europeus i de tot el món que s'han revoltat contra les polítiques d'austeritat recomanades per l'FMI, per la Comissió Europea i pel Banc Central Europeu (BCE) que han seguit les autoritats de molts països en el que alguns qualifiquen d'austericidi.

La Comissió Europea del president Juncker va posar en marxa un pla de 315.000 milions d'euros amb un Fons Europeu d'Inversions Estratègiques 2015-2017 dins el Banc Europeu d'Inversions que s'espera que arribi a crear més d'un milió de llocs de treball i animi infraestructures i pimes.

En aquest context molts països -sobretot França i Itàlia- tractaven de convèncer el Banc Central Europeu que es llancés a polítiques expansives igual que els Estats Units han fet de 2008 a 2015.

Finalment el Banc Central Europeu s'ha llançat (el 22 de gener) a una política d'expansió quantitativa (quantitative easing) un cop el Tribunal de Justícia de la UE va respondre a la qüestió prejudicial plantejada des d'Alemanya que podria fer-ho sempre que establís les condicions per passar el risc de pèrdua de valor dels bons que comprés a les autoritats emissores (d'un 80%). El programa disposarà, quan comenci l'1 de març, de 60.000 milions d'euros cada mes fins que el to d'inflació pugi fins al 2% que el BCE s'ha marcat com a objectiu, ajudant així que el preu dels actius dels bancs puguin i que els tipus d'interès a la baixa vagin fent caure el cost del servei del deute.

Eleccions de Grècia.

La decisió expansiva del Banc Central Europeu es produïa la vigília de les eleccions generals a Grècia, que com s'esperava han portat la coalició radical d'esquerres Syriza d'Alexis Tsipras al poder (25 de gener), coalició que portava en el seu programa electoral la renegociació del deute grec que ara està a un nivell impossible per sobre dels 300.000 milions d'euros (176% del PIB grec), la sortida de les polítiques d'austeritat fins ara seguides pels governs grecs sota l'orientació marcada per la troica (FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea) i el pas a reformes estructurals que fins ara ni el primer ministre de Nova Democràcia, Antoni Samaras, ni els seus antecessors han posat en marxa malgrat les recomanacions fetes als Memorandums of Understanding signats per Grècia el 2010 i el 2012 per obtenir els dos rescats que fins ara ha obtingut de l'FMI i d'Europa i que conjuntament s'eleven a més de 300.000 milions d'euros i que arriben a la fi a finals de febrer pel i cal renegociar el tercer rescat ràpidament.

La situació de Grècia és doncs tant o més crítica que la que es va destapar a l'octubre del 2009 quan el govern de Papandreu va haver de reconèixer que s'havien falsejat els comptes públics, amb l'agreujant de que en aquests anys l'economia ha caigut un 25%, ha augmentat la desocupació i el deute, que estava al 130% del PIB. està ara al 176% del PIB.

Per l'alarma que el rescat a Grècia del 2010 va causar a Europa i a l'FMI i per prevenir l'efecte contagi i el perill que l'edifici de l'euro caigués per terra, la UE va haver d'avançar cap a la Unió Monetària i va posar en marxa, des de maig de 2010, mecanismes per evitar la fallida de Grècia, d'altres països que es van contagiar de l'especulació com van ser Portugal, Irlanda i Xipre, i per consolidar el control dels pressupostos nacionals i el sistema financer europeu.

Tot el procés polític desencadenat per l'estira i arronsa derivat d'aquella crisi van provocar una divisió entre els països europeus sense problemes de dèficit i els que sí en tenien, i una tensió creixent respecte a les orientacions de política econòmica en què Alemanya, Finlàndia, Àustria, Holanda i altres països estables defensaven que és necessària l'austeritat per combatre el dèficit, i els keynesians partidaris d'abandonar l'austeritat i donar pas a polítiques expansives sense temor per l'augment de l'endeutament.

El desgavell del 2009.

Però si la crisi de 2009/11 va donar lloc a un autèntic desgavell financer i al temor que la zona euro es trenqués, la pressió actual per solucionar el problema grec i fer front a les demandes de quitació de deute del govern de Syriza i fins i tot negociar un tercer rescat ja no fan por, perquè l'euro esta avui fora de tota sospita i perquè la Unió Europea i el BCE s'han dotat d'instruments d'intervenció per evitar problemes i per gestionar el sistema financer europeu.

L'euro és avui una moneda fora de tota sospita que ni els mateixos grecs volen abandonar després de veure els costos que els comportaria recuperar el dracma.

El BCE està aconseguint, a més, que l'euro es depreciï respecte del dòlar americà i això és positiu per a la recuperació de les exportacions a l'exterior dels països de l'eurozona, la qual cosa pot ajudar a una recuperació de l'ara depauperada economia europea.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.