El recent col·lapse del preu del petroli -que podria haver tocat fons el passat mes de gener, després de caure a un mínim pròxim als 42 dòlars per barril- serà recordat com un esdeveniment històric. No en va, en la segona meitat de 2014, els preus del petroli van experimentar la tercera major depreciació semestral dels últims 24 anys.

Els motius de la caiguda poden buscar-se en: 1) un excés d'oferta en un moment de debilitament de la demanda, 2) un canvi en els objectius de l'OPEP, 3) una disminució de la preocupació entorn de les interrupcions de subministrament per causes geopolítiques, i 4) l'apreciació del dòlar nord-americà. D'entre tots ells mereix la pena destacar el segon pel seu possible caràcter estructural.

Proveïda en les seves copioses reserves de divises, l'Aràbia Saudita es disposa a defensar la seva quota de mercat, afrontant un període de preus del petroli relativament baixos que, sens dubte, impactaran negativament sobre els productors menys eficients i amb costos més alts. El ministre de Petroli del regne, Ali Al-Naimi, ha anat al gra en declarar que, independentment del preu, “ja sigui aquest de 40, 30 o 20 dòlars per barril”, el seu país no en reduirà la producció.

La recent caiguda de la cotització del cru, a més de posar fi a un supercicle de tres anys d'estabilitat i preus alts (entorn dels 105 dòlars de mitjana), suposa un gran toc d'atenció per a la indústria i el mercat del petroli.

Després de l'ocorregut durant la crisi financera de 2008-2009 -quan l'OPEP, liderada per l'Aràbia Saudita, va tallar el subministrament en 3 milions de barrils diaris- s'havia estès la creença que l'objectiu primordial del regne passava per assegurar-se un barril entorn dels 90-110 dòlars. Per això, la decisió imposada per l'Aràbia Saudita en l'última reunió de l'OPEP (27 de novembre) d'abandonar la política de defensa a ultrança d'aquella objectiva, optant per deixar en mans del mercat la fixació del preu del barril, ha estat interpretada com un gir radical en la política del càrtel.

Com a resultat d'aquest sorprenent desenllaç, l'escena apareix repleta de balanços pressupostaris fets miques i de reputacions posades en dubte. No són pocs els bancs i consultories que van iniciar 2014 amb la predicció d'un barril a 125-150 dòlars i abunden les empreses i governs els plans dels quals es basaven en uns preus que “no podien” caure per sota de 100 dòlars.

Aquesta mateixa suposició va portar alguns productors de petroli de fracking als EUA a incrementar les seves despeses de capital i a augmentar el seu deute, mentre que les grans petrolieres se centraven en projectes cada vegada més difícils, la qual cosa suposava assumir costos més i més elevats. Però, als preus d'avui, alguns analistes afirmen que un terç de la producció mundial de petroli no resulta rendible (encara que això no significa que tals projectes hagin necessàriament de tancar-se) i més de 2 milions de barrils diaris procedents de nous desenvolupaments estan en risc.

El gir radical en la política de l'OPEP suposa una bona lliçó per als mercats i per a la indústria. No s'havia d'haver donat per descomptat que la política del càrtel, molt especialment la del seu major productor, era inamovible. I, d'altra banda, caldrà prendre bona nota que l'Aràbia Saudita, al costat dels seus aliats del Golf, estan disposat a sacrificar part dels seus ingressos per aconseguir objectius a més llarg termini.

Davant la situació exposada, aventurar respostes a la pregunta què passarà ara? resulta prematur. Estem en territori inexplorat, immersos en un experiment que posarà de manifest els efectes de grans canvis estructurals sobre la dinàmica del mercat.

En principi, aquests efectes haurien de ser positius per a la nostra economia. No obstant això, convé no fer volar coloms: les previsions en base al balanç oferta-demanda suggereixen un lleuger repunt dels preus del cru per al segon semestre d'aquest any (entre els 60-70 dòlars?). I, d'altra banda, l'escena geopolítica està molt revoltada…