Focus

Innovació atrapada en el ‘totxo'

Els parcs científics i tecnològics tenen greus dificultats financeres i de baixa demanda.Creats per impulsar una nova economia, van caure en la trampa del vell model: el dels projectes exagerats sense estudis de cost-benefici

L'abandó d'alguns projectes per altres usos revela la falta d'estratègia real
La clau és implicar l'administració local, les empreses i la universitat
Hem hagut de relaxar els criteris d'entrada perquè no tenim empreses
Estudis de mercat? Però si la funció dels parcs és crear nova demanda
Molts dels parcs són veritables monuments a l'absurd

La situ­ació finan­cera que tra­ves­sen alguns dels parcs científics i tec­nològics de Cata­lu­nya és força com­pli­cada. El prin­ci­pal pro­blema és que el deute assu­mit per cons­truir els pro­jec­tes és molt ele­vat i impos­si­ble de retor­nar amb els ingres­sos que obte­nen per l'ocu­pació dels espais; la crisi ha des­men­tit les pre­vi­si­ons que es van fer en època de vaques gras­ses, que es van impreg­nar de l'opti­misme econòmic i l'ale­gria finan­cera del moment, i ha evi­den­ciat que alguns pro­jec­tes estan sobre­di­men­si­o­nats, i amb uns preus fora del mer­cat.

La prin­ci­pal patata calenta està en els parcs ja cons­truïts, sobre­tot els vin­cu­lats a les uni­ver­si­tats amb poc marge per res­pon­dre a les obli­ga­ci­ons; els no exe­cu­tats o exe­cu­tats par­ci­al­ment o bé s'han recon­ver­tit a altres usos o estan sent revi­sats per fer-hi pro­jec­tes més rea­lis­tes. La para­doxa és que aquests ins­tru­ments que han d'aju­dar a impul­sar una nova eco­no­mia estan atra­pats en el vell model del totxo: el dels pro­jec­tes exa­ge­rats dis­se­nyats sense estu­dis de cost-bene­fici.

El cas és que quan molts d'aquests parcs s'esta­ven ges­tant, alguns estu­di­o­sos ja van adver­tir de l'error. Els parcs científics i tec­nològics for­men part dels ano­me­nats pro­jec­tes trac­tors: ope­ra­ci­ons que tenen per objec­tiu dina­mit­zar l'eco­no­mia, actu­ant de loco­mo­tora tot fomen­tant valors com la recerca, la inno­vació i l'empre­ne­do­ria. Però María Buhi­gas, urba­nista, ja va detec­tar en el seu moment (2008) que, en línies gene­rals, fal­tava coherència entre la con­cep­tu­a­lit­zació i la for­ma­lit­zació dels pro­jec­tes. “A diferència dels exem­ples inter­na­ci­o­nals de referència, als parcs que s'esta­ven fent a Cata­lu­nya l'ele­ment prin­ci­pal era el dis­seny i l'exe­cució del pro­jecte, men­tre que fal­tava l'estratègia econòmica”, explica.

Els pro­jec­tes trac­tors se solen vin­cu­lar a un desen­vo­lu­pa­ment urbà, ja sigui la cons­trucció d'edi­fi­cis, la urba­nit­zació de sòl rústic o la reha­bi­li­tació d'espais obso­lets de la ciu­tat. El pro­blema és que a Cata­lu­nya, i al con­junt de l'Estat, aquest fet adopta un rol pro­ta­go­nista.

La prova més clara que això és així és que algu­nes ope­ra­ci­ons que havien sem­blat trans­cen­den­tals per al futur del país com ara el Parc Aero­es­pa­cial i de la Mobi­li­tat de Vila­de­cans, o el BZ Bar­ce­lona Zona Inno­vació de la Zona Franca s'han trans­for­mat en pro­jec­tes comer­ci­als i logístics res­pec­ti­va­ment, sense cap con­tra­ri­e­tat.

Maria Antònia Case­llas, pro­fes­sora del depar­ta­ment de geo­gra­fia de la UAB, reco­neix que massa sovint alguns pro­jec­tes inno­va­dors de noms pom­po­sos són l'excusa per fer-hi desen­vo­lu­pa­ments del sòl. Ara bé, Case­llas, que acaba d'enlles­tir una anàlisi sobre els parcs espa­nyols per a la publi­cació inter­na­ci­o­nal, Making 21st Cen­tury Kno·ledge Com­ple­xes Tech­no­po­les of the world 20 years after, pensa que en el rere­fons hi ha un dèficit estruc­tu­ral del tei­xit empre­sa­rial del país: “Aquí no tenim empre­ses que duguin a terme una recerca de gran valor afe­git i amb un múscul finan­cer per sufra­gar aquests parcs, per això, ens calen ope­ra­ci­ons urbanísti­ques que gene­rin recur­sos amb els quals poder finançar les ins­tal·laci­ons”, explica. “Però és un joc perillós” perquè depèn del cicle del totxo i tot se'n va en orris quan punxa la bom­bo­lla.

Dinou parcs.

També és perillós per temp­ta­dor, perquè quan el cicle està en la part alta tot­hom s'hi vol apun­tar. De la Xarxa de Parcs Científics i Tec­nològics de Cata­lu­nya (Xpcat) en for­men part 19 parcs, la majo­ria dels quals s'han creat en els dar­rers quinze anys. Vuit estan situ­ats a Bar­ce­lona i la resta, escam­pats pel ter­ri­tori. Car­men Adán, de la Xpcat, refusa que es parli d'excés i recorda que en com­pa­ració amb altres països aquí són més petits: “Un 16% dels parcs cata­lans superen els 100.000 metres qua­drats i només el 5%, els 200.000.” En aquest sen­tit, Valentí Lla­gos­tera, eco­no­mista i durant més de dos anys res­pon­sa­ble de pro­moció del Parc de l'Alba (Cer­da­nyola), no veu cap jus­ti­fi­cació per a aquesta ato­mit­zació: “Quin sen­tit té que cada capi­tal de comarca tin­gui el seu parc tec­nològic? Molts són veri­ta­bles monu­ments a l'absurd”, subrat­lla.

Però el fet és que el mateix govern català ha con­tribuït a la dis­persió perquè l'Incasòl està dar­rere de molts pro­jec­tes. Tot ple­gat con­vida a refle­xi­o­nar sobre qui exer­ceix el lide­ratge dels pro­jec­tes.

Tec­no­cam­pus.

Jaume Teo­doro, direc­tor gene­ral de Tec­no­cam­pus, asse­gura que el parc de Mataró és una història d'èxit. En aquesta ins­tal·lació hi estu­dien uns 3.000 uni­ver­si­ta­ris, hi tre­ba­llen unes 3.000 per­so­nes i hi tenen la seu 115 empre­ses, 25 de les quals, a la incu­ba­dora; això és una ocu­pació del 90%, de manera que ja pen­sen en una ampli­ació en uns qua­tre anys. Els ingres­sos que obte­nen dels llo­guers, uns 15 mili­ons d'euros, els per­me­ten afron­tar “amb tran­quil·litat” les des­pe­ses de fun­ci­o­na­ment i el retorn dels crèdits (l'endeu­ta­ment és de 42 mili­ons d'euros). “La clau ha estat impli­car-hi l'admi­nis­tració local, les empre­ses i la uni­ver­si­tat”, explica Teo­doro. El fet que esti­gui engan­xat a la trama urbana, que sigui un pro­jecte dimen­si­o­nat a les neces­si­tats i que la comarca tin­gui un pòsit indus­trial i empre­ne­dor històric són altres fac­tors claus, admet. “Som més cars que el cen­tre de Mataró però la fide­li­tat de les empre­ses és enorme”, diu Teo­doro.

La con­fi­gu­ració de la tri­ple hèlix, empresa-admi­nis­tració pública-uni­ver­si­tat, no és el més freqüent. Com s'ha dit, és difícil que el món empre­sa­rial s'impli­qui en pro­jec­tes d'aquesta enver­ga­dura. En la seva absència, ha estat el sec­tor públic qui ha actuat. Hi ha una tipo­lo­gia de parcs el desen­vo­lu­pa­ment dels quals ha cor­res­post a les admi­nis­tra­ci­ons locals amb l'objec­tiu de pro­vo­car un canvi pro­duc­tiu i atreure empre­ses (el Tec­no­cam­pus esta­ria en aquest capítol).

Però del 2000 i fins al 2010 va aga­far el relleu la uni­ver­si­tat, amb un model de parcs més científics. En aquest període el govern cen­tral va des­ti­nar uns 2.300 mili­ons d'euros a finançar infra­es­truc­tu­res científiques. Les uni­ver­si­tats, con­vi­da­des per la Gene­ra­li­tat, es va aco­llir a l'ano­me­nat par­que­tazo, crèdits a interès zero a 10 o 15 anys de carència a retor­nar a par­tir del quart any i als quals ben aviat van veure que no podien fer front.

El Tec­no­cam­pus va dema­nar 24 mili­ons; però el Parc Científic de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona va rebre uns 60 mili­ons que ara no sap com retor­nar; el Parc de la Uni­ver­si­tat de Girona no hi ha tro­bat solució i s'ha vist obli­gat a pre­sen­tar con­curs de cre­di­tors, i UPF, UPC, URV, UAB i UdL també estan atra­pa­des en major o menor mesura. El pro­ce­di­ment va endeu­tar les uni­ver­si­tats cata­la­nes en uns 300 mili­ons. “Hi havia diners i les uni­ver­si­tats s'hi van llançar”, diu Fran­cesc Mar­tos, con­se­ller dele­gat del Parc Tec­nològic del Vallès (Cer­da­nyola), el veterà a Cata­lu­nya i a tot l'Estat en renyida com­petència amb el de Bis­caia. Parla amb la tran­quil·litat del ges­tor d'un espai en plena madu­resa. Al seu cos­tat té un mapa del pro­jecte del Parc de l'Alba, al vol­tant del sin­crotró, i que sovint s'ha vist com l'ampli­ació del PTV, atri­bució que no des­a­grada a Mar­tos. Cal pen­sar que la vete­rana ins­tal·lació, amb un model de par­cel·les de pro­pi­e­tat per a grans empre­ses inno­va­do­res, té dis­po­ni­bles uns 5.000 metres qua­drats. El Parc de l'Alba (ara, Bar­ce­lona Synch­ro­tron Park) fa sis vega­des el PTV, si bé pre­veu desen­vo­lu­pa­ments resi­den­ci­als i comer­ci­als impor­tants, i està impul­sat per l'Incasòl i l'Ajun­ta­ment de Cer­da­nyola, que encara no han vist cap retorn. Mar­tos explica que només s'hi han ins­tal·lat dos empre­ses (T-Sys­tems i Sener) i s'està bus­cant inver­sors a l'exte­rior.

Valentí Lla­gos­tera explica que en el moment de la comer­ci­a­lit­zació de les par­cel·les, els preus del metre qua­drat esta­ven “fora de mer­cat”. Mar­tos recorda que els pro­mo­tors havien cal­cu­lat que les par­cel·les es ven­drien a 1.400 euros el metre qua­drat: “Ara no es paga­ria més de 450.000 euros”, afirma.

Al Bar­ce­lona Synch­ro­tron Park li cos­tarà arren­car, però té un entorn pri­vi­le­giat per esde­ve­nir allò que ven, “un dels pro­jec­tes estratègics de Cata­lu­nya”. Més com­pli­cat ho té el Parc Tec­nològic de la Cata­lu­nya Cen­tral, unes 350 hectàrees (68 d'edi­fi­ca­bles) situ­a­des a Man­resa, que es va començar a urba­nit­zar fa deu anys però on no s'ha ins­tal·lat cap empresa. Per això l'Ajun­ta­ment ha rela­xat els cri­te­ris per a la ins­tal·lació i ha dema­nat als pro­pi­e­ta­ris del ter­renys (Incasòl, Aigües de Man­resa i la soci­e­tat pública PTB) que facin un replan­te­ja­ment del pla par­cial per afa­vo­rir l'ater­ratge d'empre­ses, segons que explica Sílvia Gra­tacós, regi­dora de Pro­moció Econòmica de l'Ajun­ta­ment de Man­resa.

El fet de rela­xar els cri­te­ris d'admissió ha estat una de les vies recur­rents per atreure empre­ses. “No hem estat hiperes­tric­tes”, reco­neix Marc Arza, regi­dor de Pro­moció Econòmica de Reus, seu del Tec­no­parc, ori­en­tat a la indústria de la nutrició i la salut i a les TIC. Dis­posa d'un cen­tre de recerca vin­cu­lat a la URV i dos edi­fi­cis, un d'empre­ne­do­ria i un altre d'empre­ses con­so­li­da­des, i que estan en nivells d'ocu­pació alts.

Ocu­pació.

Però, l'ocu­pació és una forma d'ava­luar l'èxit d'un parc? Lla­gos­tera pensa que no i pensa que cal mirar la pro­ducció d'R+D, asse­gura.

Una altra qüestió és si s'havien d'haver fet estu­dis de mer­cat abans de fer els parcs. Sobre això, Car­men Adán recorda que el 50% de les empre­ses amb seu als parcs són noves: “Aquesta demanda no és pre­e­xis­tent, la missió dels parcs és crear empre­ses”, afirma.

“Cal salvar els parcs de les universitats”

La Generalitat considera ben emprats els 300 milions d'euros invertits
Francesc Muñoz
El director general de recerca dóna suport a la UdG, que va presentar concurs

El director general de recerca de la Generalitat, Josep Maria Martorell, pensa que, deixant a un costat els problemes financers que arrosseguen els parcs científics de les universitats, aquestes instal·lacions han estat clau per explicar el salt en la producció científica de Catalunya en els darrers 15 anys. “Entre els anys 2000 i 2015, la progressió en aquest camp ha esta brutal, es miri l'indicador que es miri; hem construït unes bases molt potents”, assegura.

Per aquest motiu, quan a inicis del 2011 van començar a finalitzar els terminis que les universitats tenien per tornar el crèdit a l'Estat, la Generalitat -que en temps del tripartit les havia animat a demanar-los- les va convocar per mirar de trobar-hi una solució.

Calia renegociar el deute, però el govern central (creditor del 75% dels 300 milions d'euros de deute total) s'hi ha negat sistemàticament, limitant-se a aprovar moratòries anuals. “Hem trobat més sensibilitat en les entitats financeres que a Madrid”, es lamenta Martorell.

El problema més greu està en els parcs de les universitats de Barcelona i de Girona, que van abordar projectes molt ambiciosos i ara suporten una càrrega financera que no poden assumir amb els seus pressupostos. Per aquest motiu la resposta de la UdG ha estat presentar un concurs de creditors. “No li han deixat cap altra sortida i jo l'he felicitat per la decisió”, subratlla el director general de recerca.

La Generalitat disposa dels parcs científics de les universitats per corregir el desequilibri que experimenta la recerca a Catalunya entre la despesa pública i la privada. Durant la crisi, les empreses han perdut pistonada i s'ha arribat a una relació d'un a un; és a dir, per cada euro invertit per l'administració en recerca, la iniciativa privada hi ha destinat un altre euro. La proporció òptima és d'un a dos, respectivament. Martorell explica que s'ha observat que els parcs científics i tecnològics són instruments òptims per combatre aquest desequilibri.

Més partidari de parlar del futur que no del passat, Martorell reconeix, però, que alguns dels projectes de parcs científics de les universitats van ser desproporcionats i improvisats, sense estudis previs: “Malgrat el poc que es va planificar el resultat ha estat òptim.”

Ara bé, la lliçó s'ha après. El programa operatiu 2014-2020 del Feder (Fons Europeu de Desenvolupament Regional) aprovat per la Secretaria d'Universitats i Recerca i que preveu una inversió de 132 milions d'euros en R+D+I, destina una part important a nous equipaments i tecnologies. “Mirarem les sol·licituds amb lupa per assegurar-nos que estan ajustades, si bé ara ningú no s'atreveix a fer propostes sobredimensionades”, subratlla el director general de recerca.

Sobre la disponibilitat d'espais en els parcs, Martorell pensa que seran un coixí benvingut ara que l'economia es comença a recuperar.

Les empreses valoren serveis, flexibilitat, contactes i imatge

La rellevància dels avantatges d'ubicar-se en un parc depèn més de la fase en què es troba el negoci que no del sector
Francesc Muñoz
Eficrea, Minoryx, Bueni i Intelligent Pharma valoren aquest entorn

Jordi Piferré i Miquel Simón, fundadors de l'empresa de maquinària per a productors de cervesa artesanal Eficrea, acaben d'engegar aquests dies la comercialització del seu producte. Fa tres anys que van muntar la societat -després d'acabar l'FP- i durant aquest temps han estat desenvolupant el producte i ajustant el model de negoci. Quan l'activitat començava a agafar una certa dimensió i van veure que necessitaven treballar en laboratoris, es van instal·lar al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida. Jordi Piferré explica que al parc hi han trobat un entorn tecnològic propici per desenvolupar el seu producte: “Però també un cert crèdit com a emprenedors a l'hora de demanar suport financer que no tens si no estàs al parc i, ara que comencem la comercialització, una millor capacitat de promoció.”

Iván Ramírez, creador del comparador virtual de preus de productes Bueni, va néixer també en una incubadora, la del Tecnocampus de Mataró, on ara tenen llogats uns despatxos d'un dels edificis d'empreses. Com a plataforma d'internet, el bon servei de les telecomunicacions és un factor crític per al negoci. En aquest sentit, Ramírez, el màxim responsable de la firma, assegura que el Tecnocampus li proporciona un entorn més favorable que cap altre punt de la ciutat: “Si ens falla internet, no és el mateix que com a empresa truquem a l'operadora del servei que si la trucada la fa el Tecnocampus, la capacitat de pressió és molt superior, i nosaltres aquest és un element que valorem molt.”

A la mateixa planta del Tecnocampus, s'hi troba Minoryx Therapeutics, un laboratori de recerca de medicaments per a malalties rares o minoritàries, amb gran projecció. El seu director general, Marc Martinell, es declara molt satisfet per estar en un parc tecnològic. “Vam decidir establir-nos al Tecnocampus per una combinació de factors, però el cost, la ubicació, la qualitat de les instal·lacions i l'adequació a les nostres necessitats van prevaler”, explica Martinell. El responsable de la companyia recomana aquest entorn sobretot a les empreses que comencen: “En les etapes inicials és molt útil perquè proporcionen espais llestos per començar a treballar, serveis de formació, assessorament i contactes amb altres empreses amb les quals es pot col·laborar; potser en etapes consolidades el fet de disposar de més flexibilitat en els espais pot aconsellar canviar d'aires.”

La col·laboració amb altres empreses també és un dels arguments que esgrimeix Ignasi Belda, fundador d'Intelligent Pharma, una biotecnològica de serveis per a la indústria farmacèutica instal·lada al Parc Científic de Barcelona. “El fet d'estar instal·lats en un clúster d'empreses biotecnològiques és un avantatge competitiu: podem trobar fàcilment tant clients com col·laboradors”, afirma. Des d'un punt de vista pràctic, Belda, assenyala que el parc els proporciona tots els serveis: “No és més petita la tranquil·litat que tens quan saps que quan arribis a les vuit del matí tot estarà a punt.” En vuit anys, Intelligent Pharma ha passat d'un treballador i un mercat local a ser una multinacional amb seus i empleats a diferents països. “El parc ha estat prou flexible per resoldre les necessitats de cada moment, haurien de canviar molt les coses per marxar”, afirma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.