Des de l'aparició i emergència electoral
de Podem hem sentit multitud de referències a la República Bolivariana de Veneçuela amb la intenció d'associar la ruptura política i ideològica plantejada per l'articulació política del 15-M a les pràctiques que malauradament caracteritzen els governs d'aquest país llatinoamericà. És coneguda la intensitat amb la qual en els darrers anys el govern hereu del chavisme ha anat imposant restriccions a les llibertats econòmiques i polítiques amb resultats desastrosos per a la creació de la riquesa -també per al seu repartiment present i futur- i per a la lliure participació política. L'elevat preu del petroli ha permès durant molt temps amagar
la destrucció del sistema d'incentius de la societat i del teixit econòmic veneçolà, però que emergeixen amb força en un context de major debilitament del cru. El context reforça la dissidència i el poder necessita més control i repressió. Aquestes referències a Veneçuela són recurrents en l'entorn del Partit Popular. Tanmateix, aquest sembla voler seguir alguns dels passos d'aquesta forma d'exercir el poder. No em refereixo a les restriccions sobre la llibertat econòmica, que en el cas del Partit Popular són també presents en molts àmbits malgrat la seva retòrica, sinó a les restriccions a la llibertat política. El liberalisme (polític i econòmic) sempre ha estat minoritari al si del Partit Popular, però s'ha viscut amb normalitat mentre el sistema polític es mantenia en un bipartidisme que els permetia mantenir quotes de poder i repartir rendes al seu entorn de suport polític i econòmic. La por a l'aixecament social i al canvi de majories, o el temor de les elits davant de la mobilització de les bases ciutadanes, remou les autèntiques conviccions polítiques d'un partit que malparla de Veneçuela però que promou una llei de seguretat ciutadana que bé podria haver-se inspirat en algunes de les seves pitjors pràctiques. Un partit que considera que la llibertat d'expressió i la dissidència política expressada en els xiulets de la final de la copa del Rei de futbol constitueixen un atemptat a la democràcia que cal resoldre per la via reglamentària i no per la via política. Més que preocupar-nos per la deriva bolivariana de l'esquerra populista, no hauríem de preocupar-nos de la deriva bolivariana de la dreta institucional?