El que he obser­vat és que l'ombra dels baby­bo­o­mers és allar­gada. Hem rebut la seva influència i hem estat edu­cats per ells. Això deter­mina la manera com ens com­por­tem, per això també reflec­tim les seves pors a l'expo­sició exces­siva, no fos cas que no tro­bem feina. Em des­es­pera veure l'acti­tud de joves de la meva edat que estu­dien amb mi i que renun­cien al seu poten­cial per créixer i expres­sar-se amb argu­ments sobre la con­veniència de ser dis­crets a la feina i exhi­bir una mal entesa supe­di­tació a la jerar­quia de les empre­ses. El meu mis­satge és con­necta amb tu mateix, sigues com ets, aprèn a comu­ni­car el teu mis­satge sense por, a fi i efecte de tro­bar la teva car­rera pro­fes­si­o­nal i estar satis­fet.

En certa manera sí. Jo he hagut de vèncer les pors que m'havien incul­cat per començar un bloc en què expresso les meves opi­ni­ons.

Sem­pre m'ha agra­dat escriure però em feia ver­go­nya com­par­tir les meves refle­xi­ons. Va ser després d'un temps de for­mació als Estats Units, on vaig apren­dre la filo­so­fia ame­ri­cana de “llança't, no tin­guis por a fra­cas­sar”, que vaig tren­car amb el cor­rent gene­ral de treure bones notes al vol­tant de la qual girava la meva vida i vaig pri­o­rit­zar allò que em feia feliç, que era escriure. Ara estic escri­vint acti­va­ment al bloc, no l'estic ren­di­bi­lit­zant econòmica­ment, però sí que rebo ofer­tes de feina. Escriure el bloc ha estat la meva estratègia de dir a tot­hom: “Ei, m'agrada això, i sóc aquí, escri­viu-me.” El cas és que en comp­tes d'anar jo a bus­car una feina, he acon­se­guit que la feina vin­gui a mi.

Sí, per això rei­vin­dico que
cal apro­fi­tar al màxim la vin­tena.

Doncs que estem en una etapa de la nos­tra vida en què hauríem d'explo­rar camins i en què els errors no són greus, perquè som a temps de cor­re­gir-los. Els errors for­men part de la vida i de l'apre­nen­tatge. És quan hauríem de des­co­brir-nos. Enda­vant!

Nor­mal­ment la gent es deixa por­tar. Per mi hi ha pro­ces­sos d'auto­co­nei­xe­ment que s'hau­rien de fer com més aviat millor, pre­fe­ri­ble­ment als deu anys, quan ets menys influ­en­ciat que als vint. En canvi, arriba el moment d'entrar en el mer­cat labo­ral i no hem fet aquest procés d'auto­co­nei­xe­ment.

Mai és tard per fer un pas enrere i refle­xi­o­nar com sóc, com fun­ci­ono i com es pot tras­lla­dar això al món labo­ral. És la manera de ser feliç.