Els dipòsits bancaris no donen gaire però hi ha alternatives. La borsa, per exemple, en els darrers dos anys i mig, l'Ibex ha passat des del nivell dels 6.000 punts fins als 11.400 actuals, pràcticament un 80% de pujada. En el meu llibre explico fins a nou ingressos passius que es poden combinar.

Podem demanar al banc diners per fer una inversió amb la qual guanyar més diners que els que hem de pagar pels interessos. És el que jo anomeno deute bo: estem generant més diners amb el mateix esforç, aquesta és la clau.

Un dels principals objectius de la independència financera és que una persona no hagi de dependre d'un salari per viure: si una persona aconsegueix que els ingressos passius cobreixin o superin les despeses que té a l'any, automàticament no depèn d'un salari. En començar evidentment hom pot aconseguir cobrir un 30% de les despeses, després el 50% i així pot arribar al 150%, de manera que no només cobreixi les despeses sinó que any rere any generi més riquesa que l'any anterior.

La crisi ha canviat les coses i idees perennes com la del que el preu de l'habitatge no baixa mai, que l'or sempre s'aprecia o que la feina és per tota la vida han saltat pels aires. La crisi ens ha demostrat que no hi ha res segur, en aquest entorn sí que ha crescut a Espanya l'interès per la cultura financera si més no com a alternativa.

Espanya està seguint l'estela dels Estats Units on des de fa una dècada hi ha un corrent de creixent interès per la cultura financera, de manera que ara és habitual que una família tingui accions com té un dipòsit. Per això es tan important tenir formació. El cas de les preferents no va ser un tema de risc sinó de liquiditat. Amb una classe d'una hora ja es pot diferenciar qualsevol tipus actiu. Ens haurien estalviat molts maldecaps.

Sí, perquè no es va informar bé, però si una persona té formació pot rebutjar un producte que no és l'adequat.

Efectivament, hi ha gent que es fa més rica perquè sap com funciona el diner. La diferència és el coneixement. Jo vaig començar als 18 anys de zero i sense cap altre avantatge que el meu coneixement.

Espanya és un dels països més mediocres que hi ha en aquest sentit. L'espanyol sempre busca un culpable i pocs es miren el melic per descobrir que part de la culpa la té un mateix. El present financer d'una persona és el resultat de les decisions que va prendre en el passat, bones o dolentes.