Opinió

Grècia o el joc dels disbarats

Per fi, l'eix de l'apocalipsi en què batallen els que creuen que la crisi grega és l'inici d'un gran cataclisme de la zona euro i els que pensen que ateses les dimensions del PIB grec, el seu deute està més que descomptat i amortitzat. Ni una cosa ni l'altra, és un problema econòmic mesurable però amb repercussions psicològiques impredictibles

La “qüestió grega” és reincident en aquesta columna. Em disculpo per això, però cregui'm que fins i tot si en els darrers dies s'hagués arribat a algun acord impossible no seria més que temporal i molt parcial. Continuarem tenint tema grec per estona. La seva economia té unes debilitats estructurals tan importants que es requeriran moltes transformacions, una reforma a fons i, sobretot, voluntat consensuada de portar-les a terme. Avui no podem estar més lluny d'un consens en la diagnosi i, per tant, encara més de la terapèutica.

Tot l'enrenou d'aquests últims dies: preacords, trencaments indignats, referèndum, control de capitals, paper d'ofesos d'uns i altres, dimissions, i retorns a la negociació no són més que episodis d'una tragèdia llarga i pesada, quasi tant com la que ens varen fer empassar fa uns anys a Atenes en versió original uns poc comprensius amics grecs, incapaços d'entendre que l'idioma i l'antiguitat ens incapacitaven, lògicament, per apreciar la seva obra d'art.

Aquests dies hi ha moltes declaracions, comunicats i gran nombre de debats a casa nostra per a un problema que es presenta llarg, molt llarg. I aquests debats –n'he participat en uns quants-, més aviat són monòlegs ideològics que veritables contrastos d'opinió. Estem davant d'una situació en què se sobreposen múltiples eixos de discussió i en cadascun dels quals es tendeix a parlar només des dels extrems irreconciliables.

La pretesa austeritat.

Un d'aquests eixos és el de les polítiques econòmiques exigides a canvi dels rescats. És la confrontació entre els quals, per una banda, abominen la pretesa austeritat i els que, per l'altra, s'entesten a exigir-la amb pocs miraments d'eficiència. Potser en aquest eix convindria trobar un punt mig més amatent a les reformes econòmiques per guanyar competitivitat que a més simplistes polítiques fiscals per uns equilibris complicats en què no hi ha manera de posar-se d'acord.

el debat de la sobirania.

Un altre gran eix del debat impossible és el de la sobirania. Les institucions europees, convençudes del que implica renunciar a la moneda i de la dificultat que això ha representat, no han estat gaire receptives a les poc raonables reclamacions derivades de l'orgull nacionalista dels grecs. Si bé la independència i la sobirania són només apreciacions de matisos fins i de molta difuminació en un món globalitzat, no costaria gaire d'aportar-hi alguna concessió formal, -que poc real, tot sigui dit-, a l'innat patriotisme dels grecs.

Més enllà de la sobirania nacional i de l'europea, la mateixa la possible sortida de Grècia de l'euro (Grexit) també ha aixecat interminables discussions que no porten enlloc. En un cantó, amb molts matisos junts però no barrejats, els que desitgen tornar a una moneda pròpia amb els que volen condemnar Grècia a una depressió econòmica amb ben poques esperances, és a dir, a una Grexit de ple dret. A l'altra banda, molt allunyats, tots aquells que ni en el pitjor dels somnis voldrien perdre una peça de l'estructura de la Unió Monetària, temorosos del contagi o de generar el precedent que deixés de confirmar la regla suposada de l'impossibilitat de l'abandonament de l'euro. Finalment, no serà ni una cosa ni l'altra, sinó una mena de “suspensió” que mantingui Grècia en la zona euro però en un estat de respiració assistida que, amb voluntat, la tregui de l'UCI a llarg termini.

Qui N'és el responsable?

Hi ha altres eixos de la discussió amb extrems irreconciliables. Per exemple, el de qui té la responsabilitat dels fets; on, per una banda, trobem els que en culpen la troica, per la trajectòria grega dels últims sis anys i, per l'altra, els que estan convençuts de la incapacitat perenne grega d'aconseguir un estat de dret equiparable als del seu entorn europeu. Per fi, l'eix de l'apocalipsi en què batallen els que creuen que la crisi grega és l'inici d'un gran cataclisme de la zona euro i els que pensen que ateses les dimensions del PIB grec el seu deute està més que descomptat i amortitzat. Ni una cosa ni l'altra, és un problema econòmic mesurable però amb repercussions psicològiques impredictibles. I ja se sap que són els animal spirits el veritablement rellevant en economia.

En definitiva, un monumental joc dels disbarats en què es dirimeixen tot tipus de desacords polítics, econòmics i psicològics. Són els dubtes d'un continent que es resisteix a adaptar-se a un món que se li escapa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.