Opinió

Grècia o el joc dels disbarats

Per fi, l'eix de l'apocalipsi en què batallen els que creuen que la crisi grega és l'inici d'un gran cataclisme de la zona euro i els que pensen que ateses les dimensions del PIB grec, el seu deute està més que descomptat i amortitzat. Ni una cosa ni l'altra, és un problema econòmic mesurable però amb repercussions psicològiques impredictibles

La “qüestió grega” és rein­ci­dent en aquesta columna. Em dis­culpo per això, però cre­gui'm que fins i tot si en els dar­rers dies s'hagués arri­bat a algun acord impos­si­ble no seria més que tem­po­ral i molt par­cial. Con­ti­nu­a­rem tenint tema grec per estona. La seva eco­no­mia té unes debi­li­tats estruc­tu­rals tan impor­tants que es reque­ri­ran mol­tes trans­for­ma­ci­ons, una reforma a fons i, sobre­tot, volun­tat con­sen­su­ada de por­tar-les a terme. Avui no podem estar més lluny d'un con­sens en la diagnosi i, per tant, encara més de la terapèutica.

Tot l'enre­nou d'aquests últims dies: pre­a­cords, tren­ca­ments indig­nats, referèndum, con­trol de capi­tals, paper d'ofe­sos d'uns i altres, dimis­si­ons, i retorns a la nego­ci­ació no són més que epi­so­dis d'una tragèdia llarga i pesada, quasi tant com la que ens varen fer empas­sar fa uns anys a Ate­nes en versió ori­gi­nal uns poc com­pren­sius amics grecs, incapaços d'enten­dre que l'idi­oma i l'anti­gui­tat ens inca­pa­ci­ta­ven, lògica­ment, per apre­ciar la seva obra d'art.

Aquests dies hi ha mol­tes decla­ra­ci­ons, comu­ni­cats i gran nom­bre de debats a casa nos­tra per a un pro­blema que es pre­senta llarg, molt llarg. I aquests debats –n'he par­ti­ci­pat en uns quants-, més aviat són monòlegs ideològics que veri­ta­bles con­tras­tos d'opinió. Estem davant d'una situ­ació en què se sobre­po­sen múlti­ples eixos de dis­cussió i en cadas­cun dels quals es ten­deix a par­lar només des dels extrems irre­con­ci­li­a­bles.

La pre­tesa aus­te­ri­tat.

Un d'aquests eixos és el de les polítiques econòmiques exi­gi­des a canvi dels res­cats. És la con­fron­tació entre els quals, per una banda, abo­mi­nen la pre­tesa aus­te­ri­tat i els que, per l'altra, s'entes­ten a exi­gir-la amb pocs mira­ments d'eficiència. Pot­ser en aquest eix con­vin­dria tro­bar un punt mig més ama­tent a les refor­mes econòmiques per gua­nyar com­pe­ti­ti­vi­tat que a més sim­plis­tes polítiques fis­cals per uns equi­li­bris com­pli­cats en què no hi ha manera de posar-se d'acord.

el debat de la sobi­ra­nia.

Un altre gran eix del debat impos­si­ble és el de la sobi­ra­nia. Les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, con­vençudes del que implica renun­ciar a la moneda i de la difi­cul­tat que això ha repre­sen­tat, no han estat gaire recep­ti­ves a les poc rao­na­bles recla­ma­ci­ons deri­va­des de l'orgull naci­o­na­lista dels grecs. Si bé la inde­pendència i la sobi­ra­nia són només apre­ci­a­ci­ons de mati­sos fins i de molta difu­mi­nació en un món glo­ba­lit­zat, no cos­ta­ria gaire d'apor­tar-hi alguna con­cessió for­mal, -que poc real, tot sigui dit-, a l'innat patri­o­tisme dels grecs.

Més enllà de la sobi­ra­nia naci­o­nal i de l'euro­pea, la mateixa la pos­si­ble sor­tida de Grècia de l'euro (Gre­xit) també ha aixe­cat inter­mi­na­bles dis­cus­si­ons que no por­ten enlloc. En un cantó, amb molts mati­sos junts però no bar­re­jats, els que desit­gen tor­nar a una moneda pròpia amb els que volen con­dem­nar Grècia a una depressió econòmica amb ben poques espe­ran­ces, és a dir, a una Gre­xit de ple dret. A l'altra banda, molt allu­nyats, tots aquells que ni en el pit­jor dels som­nis vol­drien per­dre una peça de l'estruc­tura de la Unió Monetària, temo­ro­sos del con­tagi o de gene­rar el pre­ce­dent que deixés de con­fir­mar la regla supo­sada de l'impos­si­bi­li­tat de l'aban­do­na­ment de l'euro. Final­ment, no serà ni una cosa ni l'altra, sinó una mena de “sus­pensió” que man­tin­gui Grècia en la zona euro però en un estat de res­pi­ració assis­tida que, amb volun­tat, la tre­gui de l'UCI a llarg ter­mini.

Qui N'és el res­pon­sa­ble?

Hi ha altres eixos de la dis­cussió amb extrems irre­con­ci­li­a­bles. Per exem­ple, el de qui té la res­pon­sa­bi­li­tat dels fets; on, per una banda, tro­bem els que en cul­pen la troica, per la tra­jectòria grega dels últims sis anys i, per l'altra, els que estan con­vençuts de la inca­pa­ci­tat perenne grega d'acon­se­guir un estat de dret equi­pa­ra­ble als del seu entorn euro­peu. Per fi, l'eix de l'apo­ca­lipsi en què bata­llen els que cre­uen que la crisi grega és l'inici d'un gran cata­clisme de la zona euro i els que pen­sen que ate­ses les dimen­si­ons del PIB grec el seu deute està més que des­comp­tat i amor­tit­zat. Ni una cosa ni l'altra, és un pro­blema econòmic mesu­ra­ble però amb reper­cus­si­ons psi­cològiques impre­dic­ti­bles. I ja se sap que són els ani­mal spi­rits el veri­ta­ble­ment relle­vant en eco­no­mia.

En defi­ni­tiva, un monu­men­tal joc dels dis­ba­rats en què es diri­mei­xen tot tipus de des­a­cords polítics, econòmics i psi­cològics. Són els dub­tes d'un con­ti­nent que es resis­teix a adap­tar-se a un món que se li escapa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.