Josep Pla i Nova York (i 2)

Les obser­va­ci­ons de Josep Pla sobre l'eco­no­mia de Nova York són pre­ci­ses: la com­bi­nació d'un petit comerç infi­nit, empre­ses glo­bals, sin­di­cats potents i sec­tor públic efi­ci­ent dóna un resul­tat excep­ci­o­nal. Però Pla no en té prou i vol apro­fun­dir sobre l'ori­gen i el desen­vo­lu­pa­ment de la riquesa nova­ior­quesa i com­pa­rar-ho amb Europa.

El seu punt de par­tida és la cons­ta­tació de la idea que els Estats Units són rics (que és, per cert, una idea sem­blant a la idea espa­nyola que Cata­lu­nya és rica). El pas següent és incon­tes­ta­ble: “El geni de la riquesa no abunda pas exces­si­va­ment en el món i no depèn pas exclu­si­va­ment de les pri­me­res matèries que un país pot con­te­nir”. Comp­tat i deba­tut, però, el que és deci­siu (en el cas de New York, en el cas català i en tots els casos) és el fac­tor humà: “La riquesa d'un país són els seus habi­tants. La riquesa no es dóna sola­ment; es crea.” De fet, con­clou: “la riquesa d'un país depèn essen­ci­al­ment del fac­tor humà i de les seves direc­trius polítiques i econòmiques”.

El fac­tor humà motor del crei­xe­ment econòmic, però, no s'explica, segons Pla, només amb l'herència biològica o els trets de la psi­co­lo­gia col·lec­tiva. Aquí hi ha, també, una afir­mació con­tun­dent: “La riquesa és un pro­ducte de la ins­trucció i de l'edu­cació gene­ral. O sia, d'un espe­rit de gene­ro­si­tat, que és com un capi­tal ben col·locat.” De on, al text de Weekend (d'estiu) a Nova York, les nom­bro­ses referències al que, anant pel car­rer, es pot veure del sis­tema edu­ca­tiu: des dels patis de les esco­les públi­ques fins a les facul­tats, labo­ra­to­ris i hos­pi­tals uni­ver­si­ta­ris (i museus).

La pre­gunta és per què, a l'Europa dels anys 1950, el resul­tat no ha estat sem­blant al nord-ame­ricà? Per què era tan evi­dent el retard, la decadència, l'empo­bri­ment d'Europa? Pla, un fan d'una Europa que coneix molt bé, con­testa a aquesta pre­gunta amb una idea que fa pen­sar: “La indus­tri­a­lit­zació dels països euro­peus ha con­tribuït a la decadència d'Europa, perquè ha exa­cer­bat les llui­tes naci­o­na­lis­tes i ha estat el fac­tor deci­siu de les guer­res que hem vis­cut.” Entre 1870 i 1945, recor­dem-ho, hi ha hagut tres guer­res civils euro­pees (les dues dar­re­res, mun­di­als). Al 1954 es podia dir, com ho fa Pla, que “la decadència euro­pea és un feno­men oca­si­o­nat per la irre­flexió, la imprudència, la teme­ri­tat i l'estu­pi­desa euro­pea. Però, l'última cosa que accep­ta­ran els euro­peus serà la nos­tra pròpia estu­pi­desa”. A l'altre cos­tat, hi havia “l'arri­bada dels sol­dats ame­ri­cans a Europa, quan aquest con­ti­nent estava tre­pit­jat per Hit­ler i la seva immensa cli­que de cri­mi­nals i d'espècimens de la zoo­lo­gia”.

Així, l'èxit dels suc­ces­sius i enca­va­llats pro­ces­sos d'indus­tri­a­lit­zació dels Estats Units s'expli­ca­ria, també, pel fet que no s'han dei­xat arros­se­gar pel bel·licisme d'alguns sec­tors que, a Europa, han acon­se­guit domi­nar l'escena política en molts moments. A Nova York l'objec­tiu de tota la població és el progrés indi­vi­dual/fami­liar. “No es tracta d'acon­se­guir que algu­nes poques per­so­nes con­cen­trin fabu­lo­ses for­tu­nes com és el cas d'alguns països euro­peus.” Entre un grup –el 10%- de súper-rics i un sec­tor -un altre 10% de pobres-, a Nova York “hom ha creat la classe mit­jana més vasta i més sòlida que s'ha produït en qual­se­vol país”. Una classe mit­jana que, a diferència del que ha succeït a Europa, no ha tin­gut vel·lei­tats tota­litàries. Deu n'hi do!