La història econòmica mostra la importància de les institucions a l'hora d'explicar per què unes societats són més pròsperes que d'altres. Les institucions són les regles de joc en una societat o, més formalment, les restriccions que els individus d'una societat estableixen per donar forma a la interacció entre ells. Aquestes determinen els incentius individuals i col·lectius (estalviar, invertir, treballar, innovar, educar-se, participar políticament, etc.). La història ens ha demostrat que no necessàriament una societat desenvolupa o adopta les institucions que són millors per al seu benestar col·lectiu, perquè algunes institucions poden ser les millors per als individus que controlen les institucions polítiques i econòmiques. La capacitat de les elits per fixar institucions favorables als seus interessos i de protegir el cercle de retroalimentació entre les institucions econòmiques i polítiques denominades extractives és el que permet explicar, en gran part, el seu èxit. A més, les institucions tenen un grau de persistència temporal molt alt, cosa que permet entendre que països que tradicionalment ho han fet malament continuïn persistint en l'error.

En els darrers temps hem viscut el deteriorament accelerat de la confiança col·lectiva en les institucions polítiques i democràtiques sorgides de la constitució del 1978. La corrupció política, l'absència d'una cultura democràtica de rendiment de comptes, la incapacitat de les institucions econòmiques per repartir el cost de la crisi econòmica de manera més equilibrada, o la desconfiança en la separació de poders, especialment entre l'executiu i el judicial, posen sobre la taula un nou episodi en què aquestes institucions poden ser qüestionades i canviades definitivament, o consolidades per nous actors polítics i econòmics que simplement les vulguin ocupar en lloc dels actualment establerts.

A Catalunya, una part molt important de la societat pretén trencar radicalment amb aquestes institucions i iniciar un procés constituent que permeti desfer-se dels llaços rígids que dificulten la reforma de les institucions per fer-les més inclusives. A Espanya, en canvi, tot indica que les properes eleccions decidiran més aviat qui ocupa les institucions que no pas qui les canvia, amb canvis estètics lampedusians, perquè res del que és fonamental no canviï.