Crisi en l'horitzó i ningú al comandament

La data de tan­ca­ment d'aquest periòdic, ara d'apa­rició men­sual, no ens per­met escriure aquest comen­tari conei­xent el que ha deci­dit, i sobre­tot comu­ni­cat, el Con­sell de Govern del Banc Cen­tral Euro­peu del pas­sat dijous dia 10 a Frank­furt. Ens manca un ele­ment d'anàlisi deci­siu, massa peri­llo­sa­ment deci­siu per l'esde­ve­ni­dor de l'eco­no­mia.

I és que la dependència dels mer­cats, i de l'eco­no­mia en gene­ral, de les deci­si­ons dels bancs cen­trals ha estat i és encara acla­pa­ra­dora i exces­siva, com fins i tot decla­rava fa tot just uns dies el direc­tor gene­ral del BIS (el ban­quer dels ban­quers cen­trals), Jaime Caru­ana.

Bona part de la pre­o­cu­pació sobre una més que pro­ba­ble recai­guda en una certa recessió de l'eco­no­mia glo­bal en els pròxims mesos es deu pre­ci­sa­ment a la cons­ta­tació que, havent estat tan forta la dependència fins ara, els bancs cen­trals han esgo­tat una bona part del seu ins­tru­men­tal de política monetària per fer front a la crei­xent debi­li­tat econòmica actual.

Per una banda, els tipus d'interès pràcti­ca­ment només tenen recor­re­gut addi­ci­o­nal a la baixa en el ter­reny dels tipus nega­tius. Un estadi de les coses que podríem deno­mi­nar de dimensió des­co­ne­guda on ni sabem si pro­vo­ca­ria algun impuls expan­siu suple­men­tari ni conei­xem ben bé els efec­tes col·late­rals nega­tius (que sem­pre s'han de con­si­de­rar en eco­no­mia) que podria gene­rar l'entrada plena en el ter­reny de la retri­bució nega­tiva als diners. Sabem, això sí, que els comp­tes de resul­tats de la banca estan i esta­rien entre els grans afec­tats, però la reper­cussió en l'estalvi, en les pen­si­ons i en les asse­gu­ran­ces podria ser també molt dolenta. De fet, la deflació o la “tendència defla­ci­o­nista” com la deno­mi­nen amb pre­venció, és una gran des­co­ne­guda, però que com a mínim podem dir que és la pit­jor ali­ada de la mun­ta­nya de deute que hem acu­mu­lat, pri­mer gene­rant les bom­bo­lles que ens varen por­tar a la crisi i, segon, com­ba­tent-la amb una aus­te­ri­tat només de paraula que ens ha por­tat -en la dar­rera etapa de recu­pe­ració- a acu­mu­lar encara més endeu­ta­ment públic.

De fet, han estat els matei­xos bancs cen­trals i les seves expan­si­ons quan­ti­ta­ti­ves en forma d'inun­da­ci­ons de liqui­di­tat les que han afa­vo­rit a la vegada man­te­nir els dèficits públics i incom­plir les pri­me­res pre­vi­si­ons d'equi­li­brar els comp­tes. Haver man­tin­gut els des­fa­sa­ments pres­su­pos­ta­ris i l'endeu­ta­ment en temps de recu­pe­ració ens posen ara les coses molt difícils per uti­lit­zar mesu­res de política fis­cal expan­si­o­nis­tes per fre­nar aquesta nova recai­guda.