El patrimoni natural de Catalunya ha viscut uns darrers anys ben galdosos, amb retallades pressupostàries que han suposat una reducció de fins a un 60% en les polítiques destinades a la seva preservació -entre un 30% i un 40% en la dotació dels espais naturals–. Un menysteniment que ha impulsat un centenar de professionals experts en matèria de conservació del medi a proposar un gran pla d'acció en què es planteja crear noves estructures organitzatives, renovar el marc legal, planificar els espais naturals i valorar el patrimoni natural, tot reforçant-ne el finançament.

Un primer pas, com insisteixen els promotors d'aquesta iniciativa, és fer avinent a la globalitat de la societat que el nostre patrimoni també es pot sotmetre a una comptabilitat en euros, que hauria de sumar en el PIB. Segons dades referides a Catalunya de l'informe EME de Fundación Biodiversidad, el valor econòmic dels serveis dels ecosistemes puja a 994.000 milions d'euros per any, desglossats en 547.000 milions en serveis d'abastament (matèries primeres, aigua, recursos naturals); 253.000 milions en serveis de regulació (funcions i processos ecològics, pol·linització, depuració natural de l'aigua, etc.) i serveis culturals i socials (valors immaterials, recreatius, paisatgístics). Per posar-ho en context, val a dir que el PIB de Catalunya és de 204.666 milions, gairebé cinc vegades menys que el valor dels seus actius de natura.

Tanmateix, com assenyala un dels promotors del pla, Josep Maria Mallarach, professor de patrimoni natural i avaluació de polítiques ambientals, “el problema de fons és que encara estem regits per un sistema econòmic que no valora les externalitats de la natura, i cal posar preu al patrimoni, fer una comptabilitat ambiental com ja es fa a països com Noruega”. I no val a badar, com assenyala Santi Pérez Segú, membre de la comissió gestora i tècnic del servei de Planificació de l'Entorn Natural del Departament de Territori i Sostenibilitat: “La pèrdua de biodiversitat a Europa és d'un 6% anual, cosa que a Catalunya es pot comptabilitzar en 6.000 milions.”

El document del pla, en el seu apartat econòmic, demana avançar en una estratègia de finançament que combini l'aportació de l'administració amb nous instruments fiscals i més participació en el finançament comunitari, entre altres. Així mateix, hom parla d'adoptar mesures de fiscalitat ambiental i aplicar criteris de distribució de recursos públics en funció dels beneficis i serveis ecosistèmics prestats. Com explica Mallarach, “ha de prevaldre el principi que qui destrueix patrimoni natural, que pagui, i fixar figures com gravar l'activitat immobiliària per comprar espais naturals, com es fa a França”, o, com diu Pérez, “oferir incentius fiscals per als propietaris que es comprometin a conservar patrimoni natural, i per això el camí pot ser potenciar la figura de custòdia del territori”. Al pla també es posa el focus en una figura com és el banc d'hàbitats, en què qualsevol actuació urbanística sobre el territori que presumiblement pugui malmetre el medi, es compensi amb altres accions que puguin contribuir a la recuperació d'altres hàbitats. Afegeix que en el finançament local, “els ajuntaments haurien de percebre recursos públics en funció dels serveis ambientals que ofereixen”. Convé tenir una altra mirada sobre els hàbitats que ens envolten. Els nostres espais naturals protegits, com ha informat l'Institut Cerdà, generen 192 milions d'euros de valor afegit brut a l'any i creen 5.100 llocs de treball, i poden esdevenir una eina, per exemple, “del sistema de salut, tot programant visites terapèutiques dels malalts als boscos, i així reduir costos a la Seguretat Social”.

Pel que fa al desenvolupament de l'agricultura, per a Santi Pérez, “el país hauria d'aprofitar que ara la política agrària comuna (PAC) s'orienta cap al suport a la implantació de mesures agroambientals i, per exemple, apostar per la ramaderia extensiva en lloc de la intensiva”. Una cosa tenen ben clara els promotors del pla d'acció, i és que cal posar al dia i ampliar el marc jurídic i crear ens que el puguin desplegar. A més de la renovació de lleis que han acabat esdevenint obsoletes, com és el cas de la llei de patrimoni natural, del 1985, caldria, com assenyala Mallarach, “treure del calaix les directius sobre connectivitat ecològica que el govern té des del 2006 i dissenyar un veritable pla de connectivitat territorial, a més d'anar a un canvi de paradigma, per passar de la infraestructura grisa a la verda”. Així mateix, en el pla s'advoca per crear una Agència Catalana de Patrimoni Natural “àgil, transparent i amb capacitat de coordinar tota l'administració”.