I a més a més la pre­ca­ri­e­tat, que és dife­rent del pro­blema de l'atur. Les soci­e­tats avançades estan sot­me­ses a unes pres­si­ons de canvi social i cul­tu­ral molt grans. Les màqui­nes estan fent subs­ti­tuir totes les acti­vi­tats rutinàries, i això és una tendència de futur. Espa­nya té des de finals dels setanta un mer­cat labo­ral tocat que no té res a veure amb aquest procés. Tenim una taxa d'atur entre 5 i 15 punts per sobre tant dels països desen­vo­lu­pats com dels menys desen­vo­lu­pats, com per exem­ple Por­tu­gal. I no és degut a un tema cíclic, sinó a qüesti­ons estruc­tu­rals.

H

i ha pràcti­ques de dife­rents ins­ti­tu­ci­ons que tenen un 50% de la res­pon­sa­bi­li­tat d'això, i l'altra mei­tat és del sis­tema edu­ca­tiu, que no té en compte l'emple­a­bi­li­tat dels estu­di­ants. Estem en un moment de recu­pe­ració econòmica i encara tenim 4 mili­ons i escaig d'atu­rats a tot l'Estat, la mei­tat dels quals serà molt difícil que tor­nin a tre­ba­llar.

Sin­di­cats, patro­nals, judi­ca­tura, les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals i autonòmiques que s'ocu­pen de les polítiques acti­ves d'ocu­pació... No tenen com a pri­o­ri­tat reduir l'atur. L'únic cop que ha bai­xat al 10% ha estat en la bom­bo­lla immo­biliària.

Perquè defen­sen els interes­sos dels que estan tre­ba­llant i dels qui ho fan amb con­trac­tes fixos. De fet, als anys vui­tanta, per evi­tar que s'aco­miadés els tre­ba­lla­dors fixos, es va crear la figura dels tem­po­rals.

És impor­tant que no es faci ser­vir el con­tracte tem­po­ral per no pagar indem­nit­za­ci­ons, perquè l'aco­mi­a­da­ment té un cost a la soci­e­tat. Jus­ta­ment tenim una taxa de tem­po­ra­li­tat tan alta perquè és més barat aco­mi­a­dar aquest col·lec­tiu. Pen­sem que s'ha de cor­re­gir aquesta dua­li­tat i que una manera seria que la indem­nit­zació per aco­mi­a­da­ment depengués exclu­si­va­ment del temps tre­ba­llat.

Quan una per­sona passa a l'atur té una com­pen­sació doble: pri­mer la pres­tació, en funció del que es cotitza, i està pre­vista perquè el tre­ba­lla­dor i la seva família es puguin man­te­nir; i després hi ha la indem­nit­zació. En rea­li­tat, la gent pri­mer viu de la pres­tació i després de la indem­nit­zació, però no té cap incen­tiu per reci­clar-se i for­mar-se. I quan ja ha pas­sat 18 mesos en aquesta situ­ació ja és irre­cu­pe­ra­ble. Nosal­tres diem que la indem­nit­zació hau­ria d'anar a parar a for­mació, que les agències de col·locació i for­mació s'hau­rien d'ocu­par d'aquesta tasca, en com­petència amb l'Inem, i quan trobi una feina la resta de diners s'ingres­sen en un compte a nom del tre­ba­lla­dor.

Les xifres ho evi­den­cien: només un 5% dels que esta­ven bus­cant feina l'han tro­bat a través de l'Inem. És una xifra de ver­go­nya, perquè l'Inem quants milers d'emple­ats té? I la part més irri­tant és que els diners de cur­sos i for­mació de reci­clatge es roben, per admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, per patro­nals, per sin­di­cats. No estan con­tri­buint a la reo­ri­en­tació labo­ral dels atu­rats, perquè real­ment no es pre­gunta a les empre­ses què és el que neces­si­ten. Ara no hi ha res que fun­ci­oni en polítiques públi­ques d'ocu­pació.

No estem pro­po­sant que no hi hagi con­ve­nis pro­vin­ci­als, sinó que siguin una guia i que no regei­xin per defecte com ara. Ha pre­val­gut la decisió del govern de la UCD, en un acord en un des­patx de Madrid entre la cúpula de la UGT, CCOO i la CEOE, que valia per a tots els tre­ba­lla­dors sense que importés el nom­bre d'afi­li­ats i el ter­ri­tori. I això s'ha man­tin­gut, i té més força que una llei.

Depèn de la fluïdesa de comu­ni­cació que hi hagi entre l'empresa i els tre­ba­lla­dors. Sem­pre hi ha d'haver dis­po­ni­ble un recurs per als tre­ba­lla­dors si l'empre­sari imposa una qüestió que no és accep­tada.

No vull desa­ni­mar ningú, però per poder arre­glar-ho, si ens posem en el sis­tema edu­ca­tiu, caldrà que passi una gene­ració.