Eines

César Molinas

Autor del llibre Poner fin al desempleo

“La indemnització dels acomiadats s'hauria de destinar a la seva formació”

El 50% de la responsabilitat de l'anomalia laboral depèn de les institucions

El meu primer contacte amb aquest llibre va ser una matinada d'insomni amb l'esperança que em fes reconciliar el son, però va ser tot el contrari. I el pitjor és que un cop llegit, la nit següent, tampoc em va deixar dormir, ja que evidencia com de malament tenim el mercat laboral i quanta feina ha de fer tothom per corregir-lo.

L'Estat espanyol té una anomalia laboral única, que és l'alt índex d'atur i la lenta recuperació en la taxa d'ocupació.
I a més a més la precarietat, que és diferent del problema de l'atur. Les societats avançades estan sotmeses a unes pressions de canvi social i cultural molt grans. Les màquines estan fent substituir totes les activitats rutinàries, i això és una tendència de futur. Espanya té des de finals dels setanta un mercat laboral tocat que no té res a veure amb aquest procés. Tenim una taxa d'atur entre 5 i 15 punts per sobre tant dels països desenvolupats com dels menys desenvolupats, com per exemple Portugal. I no és degut a un tema cíclic, sinó a qüestions estructurals.
En quin sentit?
H
i ha pràctiques de diferents institucions que tenen un 50% de la responsabilitat d'això, i l'altra meitat és del sistema educatiu, que no té en compte l'empleabilitat dels estudiants. Estem en un moment de recuperació econòmica i encara tenim 4 milions i escaig d'aturats a tot l'Estat, la meitat dels quals serà molt difícil que tornin a treballar.
A quines institucions es refereix?
Sindicats, patronals, judicatura, les institucions estatals i autonòmiques que s'ocupen de les polítiques actives d'ocupació... No tenen com a prioritat reduir l'atur. L'únic cop que ha baixat al 10% ha estat en la bombolla immobiliària.
De quina manera contribueixen els sindicats a aquesta anomalia laboral?
Perquè defensen els interessos dels que estan treballant i dels qui ho fan amb contractes fixos. De fet, als anys vuitanta, per evitar que s'acomiadés els treballadors fixos, es va crear la figura dels temporals.
Una de les vostres cinc propostes per eliminar la dualitat del mercat laboral entre fixos i temporals és que hi hagi una única indemnització d'acomiadament, que depengui del temps treballat i no del tipus de contracte.
És important que no es faci servir el contracte temporal per no pagar indemnitzacions, perquè l'acomiadament té un cost a la societat. Justament tenim una taxa de temporalitat tan alta perquè és més barat acomiadar aquest col·lectiu. Pensem que s'ha de corregir aquesta dualitat i que una manera seria que la indemnització per acomiadament depengués exclusivament del temps treballat.

Així mateix, recomaneu que les indemnitzacions siguin finalistes i es destinin a formació per trobar feina.
Quan una persona passa a l'atur té una compensació doble: primer la prestació, en funció del que es cotitza, i està prevista perquè el treballador i la seva família es puguin mantenir; i després hi ha la indemnització. En realitat, la gent primer viu de la prestació i després de la indemnització, però no té cap incentiu per reciclar-se i formar-se. I quan ja ha passat 18 mesos en aquesta situació ja és irrecuperable. Nosaltres diem que la indemnització hauria d'anar a parar a formació, que les agències de col·locació i formació s'haurien d'ocupar d'aquesta tasca, en competència amb l'Inem, i quan trobi una feina la resta de diners s'ingressen en un compte a nom del treballador.
En què creu que han fallat els organismes que havien de dissenyar i implementar les polítiques d'ocupació actives?
Les xifres ho evidencien: només un 5% dels que estaven buscant feina l'han trobat a través de l'Inem. És una xifra de vergonya, perquè l'Inem quants milers d'empleats té? I la part més irritant és que els diners de cursos i formació de reciclatge es roben, per administracions públiques, per patronals, per sindicats. No estan contribuint a la reorientació laboral dels aturats, perquè realment no es pregunta a les empreses què és el que necessiten. Ara no hi ha res que funcioni en polítiques públiques d'ocupació.
En el llibre doneu a entendre que una descentralització de la negociació col·lectiva i més pes dels convenis d'empresa afavoririen la tan desitjada flexiseguretat.
No estem proposant que no hi hagi convenis provincials, sinó que siguin una guia i que no regeixin per defecte com ara. Ha prevalgut la decisió del govern de la UCD, en un acord en un despatx de Madrid entre la cúpula de la UGT, CCOO i la CEOE, que valia per a tots els treballadors sense que importés el nombre d'afiliats i el territori. I això s'ha mantingut, i té més força que una llei.
Com hi pot haver més convenis d'empresa si tenim un teixit empresarial format per pimes, en què no hi ha representació sindical?
Depèn de la fluïdesa de comunicació que hi hagi entre l'empresa i els treballadors. Sempre hi ha d'haver disponible un recurs per als treballadors si l'empresari imposa una qüestió que no és acceptada.

Cal aplicar moltes reformes perquè es noti un canvi a mitjà termini?
No vull desanimar ningú, però per poder arreglar-ho, si ens posem en el sistema educatiu, caldrà que passi una generació.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.