I a més a més la precarietat, que és diferent del problema de l'atur. Les societats avançades estan sotmeses a unes pressions de canvi social i cultural molt grans. Les màquines estan fent substituir totes les activitats rutinàries, i això és una tendència de futur. Espanya té des de finals dels setanta un mercat laboral tocat que no té res a veure amb aquest procés. Tenim una taxa d'atur entre 5 i 15 punts per sobre tant dels països desenvolupats com dels menys desenvolupats, com per exemple Portugal. I no és degut a un tema cíclic, sinó a qüestions estructurals.

H

i ha pràctiques de diferents institucions que tenen un 50% de la responsabilitat d'això, i l'altra meitat és del sistema educatiu, que no té en compte l'empleabilitat dels estudiants. Estem en un moment de recuperació econòmica i encara tenim 4 milions i escaig d'aturats a tot l'Estat, la meitat dels quals serà molt difícil que tornin a treballar.

Sindicats, patronals, judicatura, les institucions estatals i autonòmiques que s'ocupen de les polítiques actives d'ocupació... No tenen com a prioritat reduir l'atur. L'únic cop que ha baixat al 10% ha estat en la bombolla immobiliària.

Perquè defensen els interessos dels que estan treballant i dels qui ho fan amb contractes fixos. De fet, als anys vuitanta, per evitar que s'acomiadés els treballadors fixos, es va crear la figura dels temporals.

És important que no es faci servir el contracte temporal per no pagar indemnitzacions, perquè l'acomiadament té un cost a la societat. Justament tenim una taxa de temporalitat tan alta perquè és més barat acomiadar aquest col·lectiu. Pensem que s'ha de corregir aquesta dualitat i que una manera seria que la indemnització per acomiadament depengués exclusivament del temps treballat.

Quan una persona passa a l'atur té una compensació doble: primer la prestació, en funció del que es cotitza, i està prevista perquè el treballador i la seva família es puguin mantenir; i després hi ha la indemnització. En realitat, la gent primer viu de la prestació i després de la indemnització, però no té cap incentiu per reciclar-se i formar-se. I quan ja ha passat 18 mesos en aquesta situació ja és irrecuperable. Nosaltres diem que la indemnització hauria d'anar a parar a formació, que les agències de col·locació i formació s'haurien d'ocupar d'aquesta tasca, en competència amb l'Inem, i quan trobi una feina la resta de diners s'ingressen en un compte a nom del treballador.

Les xifres ho evidencien: només un 5% dels que estaven buscant feina l'han trobat a través de l'Inem. És una xifra de vergonya, perquè l'Inem quants milers d'empleats té? I la part més irritant és que els diners de cursos i formació de reciclatge es roben, per administracions públiques, per patronals, per sindicats. No estan contribuint a la reorientació laboral dels aturats, perquè realment no es pregunta a les empreses què és el que necessiten. Ara no hi ha res que funcioni en polítiques públiques d'ocupació.

No estem proposant que no hi hagi convenis provincials, sinó que siguin una guia i que no regeixin per defecte com ara. Ha prevalgut la decisió del govern de la UCD, en un acord en un despatx de Madrid entre la cúpula de la UGT, CCOO i la CEOE, que valia per a tots els treballadors sense que importés el nombre d'afiliats i el territori. I això s'ha mantingut, i té més força que una llei.

Depèn de la fluïdesa de comunicació que hi hagi entre l'empresa i els treballadors. Sempre hi ha d'haver disponible un recurs per als treballadors si l'empresari imposa una qüestió que no és acceptada.

No vull desanimar ningú, però per poder arreglar-ho, si ens posem en el sistema educatiu, caldrà que passi una generació.