En el tancament de l'exercici del 2015 està al voltant del 1.200 milions d'euros. Ara els trànsits són creixents i seran superiors als que preveu el conveni, però atès que la bretxa que tenim és superior, la previsió és que enguany la quantitat reclamada a l'Estat augmenti una mica.

La bretxa s'anirà mitigant els pròxims anys, depenent de com siguin aquests creixements. En tot cas la xifra reclamada no es reduirà.

Desconeixem com afectarà, perquè no s'ha parlat d'aquest tema amb l'administració. En tot cas el conveni diu que l'administració ho ha de fer efectiu el 2021.

Es dirimirà als tribunals. L'any passat ja vam iniciar un procés judicial per aquest assumpte. D'altra banda, hem aprovisionat una partida de capital per aquest tema.

La companyia viu la fi de la concessió amb normalitat. Nosaltres tenim uns actius amb una vida finita i, per això, el que fa el grup permanentment és anar incorporant nous actius a la seva cartera, justament per mitigar els efectes de la caducitat dels més antics; ho fem a Espanya i als països on som. Ara a Espanya el clima respecte dels peatges és el que tothom sap, però Abertis aposta pel pagament per ús, perquè realment creiem que es la millor manera d'afrontar la situació actual. Estem en un país en què el dèficit en manteniment de les infraestructures és brutal, i quan una infraestructura no la mantens, el dèficit creix exponencialment. I d'aquí vénen les estadístiques de sinistralitat.

Actualment des de la Jonquera fins a Alacant, que és el que seria la part d'Acesa i la part d'Aumar, estem al voltant dels 220.000 euros per km en gestió, que és tota la despesa i la inversió que fem en aquesta infraestructura. Si aquesta xifra la compares amb la mitjana de 40.000-50.000, sent generosos, que gasta l'Estat a les seves autopistes, estem molt lluny.

Uns 150.000 euros, però parlem d'una autopista amb uns estàndards de qualitat i de servei, i subratllo serveis, que no té una infraestructura d'alta capacitat que manté una administració pública.

Certament, estem davant d'un moment que l'administració té al damunt de la taula el repte de com ha d'afrontar el tema de les infraestructures però nosaltres som un player més que, com sempre, estem a disposició de l'administració si ho considera oportú.

No veig quina solució conjunta hi pot haver, ni ens ho plantegem, ni hi ha interès, ni voluntat. Atacar un problema amb un altre que n'està aïllat no té sentit. Són problemes d'orígens diferents i s'han de resoldre de manera diferent.

A dia d'avui és el 15% dels ingressos; però cal posar en relació aquesta dada amb el moment de maduresa de la infraestructura. Cada concessió té un recorregut ja previst i, en funció d'això, construïm la nostra cartera.

Penso que no ha estat tant el model sinó la desigualtat geogràfica. Al final al ciutadà li pots explicar el que vols i quan ha convingut dir que calia fer autopistes amb peatge explícit s'ha fet i han estat ben rebudes. Aleshores es va posar l'èmfasi en la generació de riquesa que va significar per a Catalunya. Però en trenta anys el panorama ha canviat cap una situació de greuge comparatiu, que és el que més mal ha fet, més que els anys d'allargament de les concessions o les renegociacions. Fins i tot la ciutadania entén que el pagament ha de ser per ús i tard o d'hora, si hi ha voluntat política, tampoc no serà difícil aplicar-lo.

Més que un problema d'imatge diria que el nostre producte no és el que més atreu la ciutadania. Però el que més ens penalitza és el greuge entre territoris.