Alguns podrien pensar que la crisi empeny el creador, que ja no pot confiar en subvencions, a cercar finançament per a la seva obra al carrer, però altres podrien matisar que potser és el desig del públic de participar en el desenvolupament d'una obra de creació, sent-ne partícip.

Aquesta segona accepció és la que millor s'escau al micromecenatge (crowdfunding), aquesta via de cercar petites donacions entre el públic per sufragar la producció d'una obra literària, cinematogràfica, de teatre, etcètera. Verkami, una iniciativa de Joan Sala i els seus fills Adrià i Jonàs, és a hores d'ara una de les plataformes més actives per acostar projectes de creació al seu públic potencial, que ja no es limita a un consum passiu, sinó que participa en la seva gestació. És de fet una darrera estació de la famosa teoria del Long tail (“llarga cua”) de Chris Anderson, segons la qual en l'esfera digital qualsevol producte, per restringit que sigui, pot trobar una comunitat de consumidors, dins l'obertura que ofereix la xarxa.

Establerta a Mataró, la plataforma Verkami ja fa quatre mesos que està en dansa, i respon al senzill propòsit d'un creador, en aquest cas cineasta, d'aconseguir la matèria per treballar. Adrià Sala explica: “Volíem fer coses en cinema i vídeo, però quan anàvem a buscar suport als equipaments culturals, topàvem amb massa barreres per obtenir material per gravar. Vam veure que calia trobar una altra solució per als nous creadors amb un projecte sota el braç”. I el camí a seguir es podia trobar en una altra cultura, l'anglosaxona, en què el pes menor de la subvenció per donar empenta a la cultura s'afegeix a una tradició més llarga en el desenvolupament de circuits culturals alternatius sòlids. En concret, Joan Sala va prendre de referència Kickstarter.com, que ha entrat a fons en el que és essencial en la cultura dels petits mecenes: “No és només captar diners, sinó establir una relació entre creadors i consumidors, que poden interactuar amb el seu creador, interrogar-lo sobre el que està fent, i ser un difusor de l'obra, fent-ne comunitat al voltant”, diu Joan. Així mateix, segons l'aportació que faci, el consumidor pot aspirar que el seu nom surti en els títols de crèdit de la pel·lícula o CD, exemplars dedicats de llibre, còpies postals de fotografies, etcètera, dins d'una mecànica tan senzilla com és fixar el volum de diners necessaris per a la producció i un termini de temps, en el cas de Verkami quaranta dies, per recaptar-los. Hi ha pressupostos de totes les mides, des dels 700 fins als 8.500 euros.

En aquests moments, Verkami té 33 projectes recollint diners i ja n'ha finançat 23, per una suma total de 60.000 euros. La seva plataforma d'internet ha aconseguit aplegar 3.000 usuaris, i la proporció d'èxit, és a dir, de projectes conclosos, supera la meitat, ràtio que els estudis consideren òptima. Un creador, mínimament hàbil per a la viralitat, només bastint una comunitat de 200 persones pot aspirar a tenir les seves obres en circulació.

Algun escèptic pot creure que aquesta nova via de producció és només cosa d'aficionats, però el cert és que els professionals també hi acudeixen, com explica Adrià: “Tenim casos, com el del grup musical Relk o l'escultor Alfredo Morte, que ja han tingut un recorregut en els circuits professionals”.

Un altre atractiu del micromecenatge, no menys important, són els drets d'autor: íntegrament són per a qui se'ls treballa. Adrià comenta: “Per a l'autor hi ha l'incentiu que els drets no se'ls ha de repartir amb ningú i, si vol, pot optar per alliberar-los totalment, dins el model Creative Commons”.

Platoniq, associació de productors culturals i desenvolupadors de programari, un dels grans animadors a casa nostra de la cultura copyleft (lliure reproducció), està a punt d'aparèixer en el microfinançament de recursos per al sector creatiu amb Goteo. A banda d'obrir un nou canal de comunicació entre creatiu i microdonant, Goteo també parteix de la idea que en la gestió de diners públics per a la cultura hi manca transparència, i les institucions oficials no ensumen prou bé la realitat de la cultura més innovadora. Un dels seus impulsors, Olivier Schulbaum, insisteix que el més important de tot aquest treball en xarxa és el “retorn social” que pugui generar, “la capacitat de crear comunitat”. Com explica, “és important com el donant, a banda del recurs monetari, pot aportar altres coses, suggeriments per a una obra”.

L'essència de Goteo és la descentralització: “El que volem és crear equips, nodes, en diferents àmbits geogràfics i sectors creatius, perquè cadascú vagi muntant la seva pròpia plataforma”. No podia ser altrament, i a Goteo, més enllà dels drets que l'autor manté sobre l'obra, “l'important és que el seu coneixement pugui circular”. Creu que és fonamental respectar el codi Creative Commons precisament “perquè les entitats privades no es puguin aprofitar d'aquest coneixement, que ha de reportar un benefici social”. De fet, Goteo vol dissenyar un esquelet legal que, a banda de regular l'ús o la distribució de l'obra cultural, s'apliqués a la producció i el finançament distribuït.

Olivier Schulbaum, si bé creu que un projecte cultural es pot considerar professional encara que no estigui emmarcat en els circuits convencionals de la indústria cultural, admet, tot tenint en compte l'experiència de les iniciatives de micromecenatge als Estats Units: “Pot ser cap a altres fonts de finançament, com ara el mateix capital de risc, ja que has demostrat que si has atret aquests micropagaments és que has estat capaç de fidelitzar una comunitat”.